Paraules escrites amb foia per una noia amb paranoia.

Jo pinte el que veig, cante el que escolte i escric el que imagine.

No sóc bona dibuixant, desafine amb el cant i no trobe paraules per a expressar-me.

Em quede cega, em torne muda i la ment se’m seca.

A la foscor dels meus ulls la ment se'm torna lúcida; al silenci dels meus llavis, les orelles creixen; a la reclusió mental, els raonaments es precipiten… però m’anomenen boja.

Se me’n fot. Quan et declaren boja tens llicència per a fer, dir o escriure el que vulgues, no tens càstig, i a més, aconsegueixes major difusió, morbositat se’n diu.

Tinc una ànima artística, no sóc una persona artística.

Ho he dit, no seré la persona que capte la teua essència amb una pintura o amb una fotografia; no seré la persona que amb cants o acords t’entre per les orelles i arribe fins al teu cervell convertint-me en ocupa; però podria provar a ser la boja que escriu incoherències, que aconsegueix que tingues un text seu a les mans i que pot ser, alguna de les seues frases reflexarà els crits de la teua ànima opresa, els plors del teu cor encollit i les manies del teu cervell torbat. Pot ser alguna de les meues frases aconsegueixca moure un no sé què a dintre teu i et deixe un regust especial a la boca, o potser tot açò són fantasies sortides d’una ment bajoca.

Podria ser les paraules que contenen les pàgines beix del teu llibre gastat, del llibre que sostens a les mans, que capta la teua intensa mirada, amb el cap inclinat. Podria ser el fum que s’allibera de la teua cigarreta, però aquest es fon i ens confon. Preferixc ser paraules, metàfores, per entretindre, per a commoure.

Així que qualsevol altre pot retractar la imatge de la teua persona, seguda a una butaca, escoltant al casset la veu d’alguna altra, amb les cames encreuades, els dits crispats entorn una botella encara plena i amb la mirada serena, posada a les paraules impreses a unes pàgines beix d’un llibre ja gastat, unes paraules sense sentit, que arriben a la teua ment amb delit, paraules escrites amb foia per una noia amb paranoia.

Vestiràs el blanc?

-No tens per què fer-ho. – li deia mentre li passava la cremallera del vestit de núvia. Ella rigué.

-Júlia, no m’hi obliga ningú a casar-me, si no ho volgués no ho faria. – Lliris somreia àmpliament amb els ulls brillants de joia.

El vestit li quedava com anell al dit, blanc sense tirants, amb una caiguda vaporosa, facilitada i agraciada per la lleugeresa del teixit, amb transparències que permetien endevinar les formes de les seues fines cames. Els cabells li queien per ambdós costats, amb gràcia, algunes trenes saludaven divertidament entre els rinxols de perruqueria, adornats amb flors petitones de colors blau, verd i blanc. Pel coll li queia un colgant amb forma de llàgrima que moria entre els petits pits, modestament realçats, el color verd del cristall li realçava la tonalitat, del mateix color, dels seus ulls. Estava preciosa.

-De debò te l’estimes?- Lliris no veia els ulls carregats d’angoixa de la seua amiga.

-Però com no me’l vaig a estimar? Júlia, que et passa? A què venen aquestes preguntes? –contestava ella rient-se- Crec que el fet que vaja a casar-me amb ell ho respon bastant clarament, no?

-Bé, que et casis no significa que te l’estimes, aquesta resposta és una tonteria.

-Júlia, no m’estan obligant a punta de pistola a casar-me, portem un any i mig planejant l’event, saps perfectament que m’estime amb bogeria en Ben, i crec que em coneixes el suficient per a saber que no em casaria sense amor. A més, es pot saber per què em dius aquestes coses a només tres hores de la cerimònia?

-Perquè després no hi haurà marxa arrere.

-Saps que existeix el divorci? Però no vull pensar en això ara, vaig a casar-me! Pensar-ho seria acceptar que m’he enganyat i que va a sortir malament.

-No em referia a aquest tipus de “marxa arrere”.

-Com?

-T’estime.- li digué mentre li dirigia una mirada carregada d’intensitat a través de l’espill del davant.- Sempre ho he fet. Pensava que estaríem juntes per sempre però açò canvia totes les coses. Supose que no m’ho he acabat de creure fins a aquest moment, que la meua petita Iri se’n va amb un home. –s’havia quedat de pedra, Júlia notava com la musculatura de la Lliris s’havia ficat rígida a través de la mà que tenia encara a la seua espatlla. La mirava amb els ulls sorpresos i la boca entreoberta, pareixia un espècimen al qual acaben d’hipnotitzar o alguna cosa de semblant. –No et casis.

Júlia agafà per la cintura la seua amiga i la girà fins que quedaren cara a cara, li retirà un fleix de cabell per darrere l’orella, l’agafà i atragué la seua cara cap a sí. Els seus llavis s’ajuntaren amb delicadesa, més tard, la pressió de la seua mà s’intensificà apegant més el seu cos contra el d’ella. Lliris paregué despertar del somni, l’empentà i es desféu del seu contacte.

-Però es pot saber quina mosca t’ha picat? Júlia, sóc jo! Desperta! Què fas?! Em vaig a casar! Tu m’has ajudat a preparar la boda! Estàs sortint amb l’Eric. Què fas?!

-T’ho acabe de dir. No em creia el que estava passant. Allò de l’Eric era una tapadora, mai he pensat que fores homosexual però diuen que l’esperança és l’últim que es perd... no m’he pogut oblidar dels sentiments que sent per tu, al llarg de tots aquestos anys... t’ho jure que ho he intentat, de mil maneres! Per favor, creu-me quan et dic que no desitjava açò, no desitjava que fores tu, precisament tu! Jo... ho sent.

-Per què no m’ho has dit abans? – Lliris plorava. –Perquè m’has fet esperar tant!? – S’abalança cap a Júlia i l’empentà fins a la paret mentre li subjectava el cap per la nuca. Júlia es sorprengué d’aquella reacció i amb l’empenta s’entrebancà amb els peus i caigué arrossegant la Lliris al sol. Ella aprofità la caiguda per a arrapar-se al seu cos. Els seus llavis es separaren i Júlia intentà començar una frase, però els llavis desesperats de la Lliris li ho impediren, es buscaven amb urgència, movent-se amb coordinació, el cap els donava voltes a les dos i per a quan es separaren, no sabien quant de temps havia passat, però els rinxols perfectes de la Lliris s’havien desfet, el seu maquillatge, fet malbé i el seu trage, desencaixat.

-Estic boja per tu. Ho he estat des del primer moment que et vaig conèixer, però sempre has estat rodejada de xics i tenia la certesa que no t’agradava d’una manera romàntica. Sempre feies comentaris lascius cap als homes! Vaig aconseguir de convèncer-me que podia trobar a qualsevol altre, una persona que em fes feliç i a la que pogués voler, encara que fos només la meitat del que et vull a tu, i que mentre mantenira la teua amistat, estigueres amb mi, encara que fos com a amiga, em podria conformar, podria viure una vida feliç. Per què t’has esperat tant fins que s’han complicat tant les coses? – dels seus ulls no paraven de brollar llàgrimes grosses.

-Anul·la el casament.

Perdó i gràcies

Sola i devastada, m’ofegue a mi mateixa, allò superficial m’impregna, empresona i troba allà on vaig. La meua ment no està en pau i la meua ànima es mor de fam.

Asistixc a un lent funeral on és el meu interior qui va dins la tomba. I no hi haurà res per a cremar, no hi ha res que abulte, com si no hi fos, i per aquest motiu, no li hem de plorar.

Quina ironia, no? Allò que no significa res, en realitat és allò que més importància s’emporta sempre. El nostre cos. Què alberga de per si? Com és d’important individualment? No significa res per a mi. Sincerament, un llastre, una cadena que m’empresona i lliga amb la resta de la meua espècie, a la qual deteste. Una cadena lletja i fastigosa que contribueix a què la meua ànima s’enfonse, i ara, es mor de fam. Veig les hores passar, a l'igual que la gent, que les fulles que cauen dels arbres, que la sorra que alça l’aire, que les mosques que ara abunden... ho veig tot passar i ni em rossa, vull plorar i sí, estic trista, trista per la pobresa d’idees, d’iniciativa...

De què em serveix tindre totes les hores ocupades si en realitat estan buides?

La meua ànima i el meu cervell es moren de fam, ja res els motiva, van com zombis, que actuen maquinalment, com tota la resta, el que accelera la meua mort.

Vaig trobar una xicoteta font, una petita taula on es celebrava un banquet, però em pareix que tot s’ha acabat.

És reiteratiu, oi? Tot el que comença, acaba. Però és cert, i açò, pareix que ha acabat, i ha sigut culpa meua, perquè el meu tracte, il·lusionat per haver trobat allò desitjat, ha xocat amb uns interessos diferents als meus, unes expectatives que no havia vist, però que, les circumstàncies, han desvetllat sense que me n’adonara.

No vaig a dir que he obrat malament, perquè en cap moment he pensat a una cosa diferent de la que he fet, he sigut fidel al què desitjava i a les meues intencions, he sigut sincera i no he tractat de construir pensaments erronis, diferents de la realitat. Pot ser, al petit banquet del qual ens hem servit, les màscares inexistents t’han confós, però, a pesar de no penedir-me i no haver-ho buscat, sé que és culpa meua i que, per aquest motiu, hem de tancar la paradeta.

I si no de forma extrema, ara, aquestes hores plenes, tornaran a estar buides, torne a morir-me de fam, però a més, em dol haver-te perdut. Et demane disculpes i et done les gràcies, pel mal ocasionat i pel que ha durat. No vull continuar omplint hores que seran buides, no vull, perquè no vull corrompre-ho, no vull que canvie.

Pareix que al final, també m’has abandonat i que, ara, anem a somriure, mentre, en realitat, m’abelleix plorar.

Pot ser les llàgrimes em facen ser riu, em permeten desintegrar-me, encara que ja no hi ha res a desintegrar, perquè ja res queda i res, queda ja.

La foia et senta bé

Ella porta un vestit llarg, roig carregat, fosc sang, lluent, apegat al cos, que li marca les escasses corbes de la seua diminuta persona, però no és al físic al que et fixes, és l'aura, un no sé què, que hipnotitza, que atrau, que fa embogir, la follia és un trage que et senta bé, i ella el sap portar.

S'arrima a tu i et trau a ballar. Junts, doneu voltes i més voltes, sense parar, i agafeu velocitat. Jo, que us mire, ja no sé qui és qui, s'ha format un cercle malaltís, pareix que no sàpigues eixir, que t'hages perdut al camí, o a un laberint roig sang, diem-ne laberint, diem-ne pou, diem-ne psiquiàtric.

La demència t'ha vençut, i es que a carisma no li guanya ningú, i no et culpe, jo vaig caure ja fa anys, per això et puc veure des de la meua sala, assentada a una butaca, completament sedada, però el cap no para. Podran dormir-me el cos si volen i poden, podran dir-me totes les barbaritats i coherències que vulguen, però la meua sang continua ballant, i és una malaltia que m'agrada, em destrossa i em consumeix.

La meua mirada es fixa, com una fletxa que ha encertat diana, als teus ulls, i ho puc vore, continuen ballant, a aquell saló de tons obscurs encara que perfectament il·luminat, amb la noia del somriure torçat, que té un no sé què additiu a l'aura, continues agafant velocitat sense deixar de girar. Pot ser per això estàs marejat i t'has hagut de assentar, per aquest motiu, ta mare, preocupada perquè se te n'ha anat de les mans, t'ha portat a aquest lloc infernal toca ovaris, collons en el teu cas, però tu no t'enutges que ho fan pel teu bé, volen fer-te oblidar, esborrar, aniquilar, eradicar de la teua ment  el lloc on els teus ulls em diuen que encara estàs.

Recline el cap a la butaca, tanque els ulls, respire, destense el cor i pense "vull saber què li ha dit ella, té un repertori tan ampli i variat, tan divers, tan màgic i especial... què li haurà dit?"

Pots apostar, noi dels ulls perduts, dels llavis morts, del cos espantat, que et faré parlar, pot ser per sentir-me més a prop d'ella o pot ser per a ajudar-nos a llevar-nos la del cap, qui sap? El temps ho dirà.

El vals de les fulles

La Miranda seia a l'ala dreta de la cafeteria que es trobava a tres carrers del seu pis, relaxada. Com cada matí, de dilluns a divendres, s'alçava amb temps per a poder gaudir del cafè matiner d'aquell lloc. La serenitat l'acompanyava.
La seua taula quedava situada, tot just, al costat de la cristallera amb vistes als ametlers del passeig, i mentre es prenia el cafè, glop a glop, la Miranda reflexionava, a gust, sobre la seua vida. Ho tenia tot, pensava mentre es delectava observant la caiguda d'una fulla que pareixia ballar a l'aire, es trobava a la flor de la vida, 24 anys, amb un físic d'escàndol que l'havia catapultat a la fama com a model i, ara també, com a actriu, el seu sou era més que envejable, el qual li permetia una independència i llibertat plena, la seua parella despertava els cels de moltíssimes noies, i l'estimava amb bogeria.
La fulla es mantenia sospesa a l'aire gracies al vent, company de vals, que l'empentava i jugava amb ella fent-li donar voltes amb una gracia celestial.
I què dir de la seua persona, carismàtica, decidida, forta, independent, amb personalitat i caràcter, li encantava com era i, la colla de seguidors que tenia demostrava que, als demés, també.
La fulla anava a dreta, a esquerra, amunt i girava, què bella dansa, tan gràcil i elegant, tan sofisticada. Encreua les cames, unes llargues i fines cames, mentre es banya delicadament els llavis amb la llengua i deixa anar un petit petó a l'aire. El cambrer passa enfeinat, carregat i extenuat. Es retira els cabells del muscle amb un gir de canell i observa cóm es despenja una altra fulla, és tan bell... El mòbil vibra sobre la taula, el deixa fer, fa un altre glop al cafè, el cambrer torna a passar, ara amb les mans buides, algú el crida.
La primera fulla s'arrima al sol i pareix estirar-se cap al cel uns escassos segons, com si badallés, no vol tocar llit, però ho fa, mentre, la segona fulla comença la dansa.
Fa un altre glop de cafè, contenta, es repenja a la cadira i acluca els ulls, torna a passar el cambrer, ara carregat. El noi, fascinat per la bellesa de la Miranda, s'entrebanca amb els peus, mentre es girava cap a ella, i el ganivet que duia li talla la galta esquerra. Del bot, la Miranda vesa sobre sí el cafè, calent, quedant-li la pell de la panxa i les cuixes tota irritada, s'arma un guirigall.
La Miranda, amb els ulls oberts desmesuradament i amb un rictus de dolor, comença a cridar, fent moviments exagerats amb les mans mentre es tapa el reguer de sang que li brolla per la galta, el cambrer en estat de shock, i s'activa la càmera ràpida.
L'escena finalitza amb una promesa de demanda al cambrer, una queixa front al seu cap, una gran i lletja ferida a la cara que, més tard sabrà, li deixarà cicatriu, i una taca estesa per l'abdomen i les cuixes, que quedaria en forma de cremada. El mòbil, guardant un missatge de la seua millor amiga dient-li que la parella l'enganya, i una gravació de veu esperant al contestador del pis, on se li fa saber que la policia vol contactar amb ella, l'informaran de l'accident de tràfic on han mort els seus pares. L'agència de models, al mes, li diria que no la volien més a l'equip, que havia perdut l'encant i, de part de les companyes, li recomanaven un psiquiatra, per a tractar-se la depressió per la defunció dels seus progenitors. El cap de rodatge es voria obligat a incomplir el contracte i fer-la fora de la sèrie, la substituiria per una altra que no fos alcohòlica i que arribés a la feina neta, puntual i sòbria. La falta d'ingressos i el seu elevat cost de vida li impediria, als huit mesos, pagar el lloguer del pis de luxe al que habita, obligant-la a vendre joies i pertinences per un valor molt més baix del seu cost real, i que no impediria que acabés al carrer.
I així, s'adonaria, seguda a la cera del passeig, amb una sabata de tacó reballada, les calces esgarrades, la falda entubada mig pujada, els llavis mal pintats, el rímel corregut i els cabells desfets, que les fulles ja havien deixat de ballar aquell elegant vals, que el vent s'havia cansat ja d'elles i ara romanien al sol, víctimes de la gravetat i la tardor, quetes, trencades i al muntó, com qualsevol cosa, que ningú es digna a mirar.

La Metàfora

La Metàfora és una nena mentidera i escorredissa, que s'amaga, que llisca, però que quan apareix per la porta de ta casa és un goig, és un plaer escoltar-la parlar i sembla que sempre tinga la veritat a la mà.
Pobra metàfora, sempre ha sigut una incompresa, i com ningú no la conegut realment, doncs s'estén mala fama sobre ella i tots la volen eludir.
Mireu com plora Metàfora, mireu! I què valenta és, doncs no plora per ella, plora per vosaltres, pobres ignorants, que no la sabeu desxifrar i, per això, li atorgueu la veracitat.
Ella es queda satisfeta quan parla, no amaga res, diu tot el que ha de dir, però les paraules tenen una bellesa tan aclaparadora, tan colpidora, a la seua boca que, la gent, amb el seu amor cap a les aparences  i la superficialitat, es perd, no l'entén, la taxen de mentidera, i ella torna a plorar. Sols té una amiga, la seua germana major Al·legoria, que la tranquil·litza i li ensenya retòrica, doncs "una nena ha de ser culta i s'ha de formar", li diu, a més, l'encoratja dient-li que no perda l'esperança, en una de les cases a les que normalment es presenta, a un d'aquells portals on la reben, algun dia, trobarà una o diverses persones que la desxifraran i la sabran mirar, de forma pura, sense més, sense cap tipus de colador, i eixos seran els seus amics, pels que no caldrà plorar i mereixerà lluitar.

T'ho propose

Vaig a proposar-te una cosa, no sé si t’agradarà, però es que a hores d’ara no ho puc parar de pensar. Ens hem podríem anar ben lluny, les dues juntes, sense que ens importe ningú més, començar un nou estil de vida, et propose un cercle viciós de riures, animalades, bestieses, desordre, una porqueria tot, d’aquestes que a tu t’agraden, et propose poder ballar “la Macarena” nues pel saló, cridar des del balcó i tirar gots d’aigua, com fem tu i jo. I sí, sé el que en diu ta mare de tot açò, i et dic que no m’importa, i que a tu no et deu importar, perquè ens n’anem a ballar, ens n’anem a somiar. Sí, sé el que ella et dirà, tot el que intentarà i farà, però t’ho ajudaré a afrontar, perquè sincerament, no ho podria suportar, ni ho podria ni ho voldria suportar, ets l’única persona de la que no em vull separar.

Així que ens n’anem a córrer, per pinades seques, amb la càmera a l’esquena i blocs de dibuix baix el braç, i al arribar a un clar, d’aquestos lletjos, dels que ningú mira mai, comences a fer-me fotos, i jo et comence a dibuixar. I ara ja podem fer-la petar, i el temps passa, l’espai s’esborra i tot torna a començar, redescobrint una nova realitat, que, a qui li importa? I a qui li importarà? Em mires maliciosament, amb el teu somriure endimoniat als llavis, s’ incorporem de sobte i ens posem a cridar i a dir tot allò que no volem que ningú puga escoltar, fins que no podem més, quedant panteixant, i ara sóc jo la que et mira maliciosament, amb un somriure endimoniat, perquè sé que vas a acceptar, perquè tot açò no pot acabar.

Com ja està bé de tanta xerrameca, entrem a ta casa i comença el pla. Li ho dius tot a ta mare i, com és natural, no et vol deixar anar, perquè sap que no tornaràs, fins a tal punt l’has detestat, però es que jo estic igual, i tu ho saps. Insisteixes i insisteixc, i et poses a plorar, amolles tot allò que sempre has pensat i els meus ulls s’obrin de bat a bat. La seua mà li tapa la boca mentre les llàgrimes li llisquen galtes avall, i s’intenta arrimar, la teua mà, disparada, li aparta el braç, ja has explotat, has explotat i ara no pots parar, el torrent de paraules t’ofega la gola i tinc por per que et pugues desmaiar, i es que el cor se m’ha accelerat, perquè quasi que no ho puc afrontar. Ta mare et deixa, finalment ta autoritzat, sortim d’aquella gàbia per a pardals i comences a volar, et gires i em mires, alguna cosa ha canviat, somriem les dues, sense poder-se controlar, i s’abracem sense final, perquè ja està, ens ho acaben de regalar, del cel ha caigut una làmina de cartolina, per a plasmar el que ens ve per davant.

I ara, relaxades, decidim anar a passetjar, el carrer és ampli i il·luminat i la gent passa pel nostre costat sense reparar al teu somriure extasiat, als teus ulls brillants, als colors rojos de la teua cara, et deixes anar pel teu característic nerviosisme i la teua forma de ser destabacada, fent voltes i gesticulant apassionadament, els meus ulls s’hi fixen, ja no hi ha ninguna paret, ni tan sols de paper, entre nosaltres, ens movem dins d’una mateixa dinàmica, el trencaclosques s’acaba de completar per a poder començar. Es a aquest moment quan ell passa per ací, ens mira i s’atura, la seua presència està camuflada per la camada de figures que ens envolten. Tranquil·lament, eleva els braços i emmarca els nostres cossos entre els seus dits mentre tanca un ull. Nosaltres, contentes, ens girem de sobte, deixant-li entre les mans la imatge, la petita imatge, d’una estrella naixent que encara no es veu, però que, per la cara de sorpresa que fa, pareix que ha vist. I es que, per a què més? Pensa mentre apareguem a les seues mans, si podem voler el que no es veu? 

Gracies per superar-me

L'he superat de tantes i tantes maneres i a àmbits tant diferents que no em puc evitar sentir superior. L'he superat sense que ella ni se n'adonara, petites pulles amb mi mateixa, i no ho sap veure ningú, no ho veu ningú, i això fa que em supere.

Em supera sense saber-ho i la seua ombra em mira per dalt del muscle, ni es preocupa, tant clara té la seua victòria, i fa mal. Fa mal per orgull, i fa mal perquè em fa odiar-la i no la vull odiar. És tant poca cosa per a mi... no m'agrada que gent així obtinga tanta atenció per la meua part, però ací, entres tu.

Em fa ràbia, perquè té la teua atenció també, i molt més que simple atenció, em fa igual i, al mateix temps, em sorprèn descobrir que no em fa igual, perquè veig el teu engany, ho veig als teus moviments i a la forma de parlar, que no ho pots evitar, em fa mal. I no és a mi a qui enganyes, jo ho tinc clar, ets tu qui s'ho vol creure com un desesperat. Em fa mal sense poder evitar-ho, però després vens a posar-me pomades i tiretes per intentar-me alleujar.

M'has superat de tantes i tantes maneres... és sorprenent la manera en que em toleres, és sorprenent...

I sé què gent com tu no podré trobar, o, almenys, em va a costar.

No vull pensar que tot açò acaba, clar, tot té un final, però jo he vist l'etiqueta, freda i esperant, i és ben cert que no la podem esquivar. Torne a pensar a la manera amb la que m'integres a la teua persona, d'una forma tan natural, com si dels batecs del cor es tractara, malgrat els mals de cap que et dec haver causat, i continue sorprenent-me, doncs mai ho haguera endevinat.

I s'obri ara, amb tots aquests pensaments, una capsa que creia vetllada, ja oblidada, congelada, a la part més interna del meu ésser, i continue sorprenent-me. Cóm dóna de voltes la vida, despertant somnis abandonats i destrossats. És ara com, semblant a un torrent, em ve a la retina la imatge d'un nen sagnant pel cop d'una pedra, experimentant per primera vegada la seua perdició, el seu vici, ja ha quedat enganxat, mentre la sang li llisca i la va observant, és el dolor que tant li agrada, el que el farà buscar, el que l'encadenarà, i no ens donem compte del "quan" ens hem quedat atrapats pels sentiments, per les emocions, per aquests desitjos tant irracionals que, si els acceptàrem, ens farien perdre el cap. Hi ha persones que els guarden a una capsa, una capsa senzilla, feta de fang, que passa desapercebuda i al final s'oblidarà. Però ara s'obri la capsa, la que jo creia vetllada, ja oblidada i congelada, i et torne a mirar i em torne a sorprendre, i cóm fa de mal la distància, que ens ha separat, i cóm fa de mal el temps, que se'ns ha escapat, i com vola de ràpid el pol·len, al que em quede mirant, i tu sorprenent-te, pel simple fet de mirar, i això m'agrada, encara que em coste d'acceptar, però s'ha obert la capsa i ja no ho puc evitar, desitge trencar la distància, dominar el temps, i tindre't ací al meu costat.

Quanta gent tanca els ulls i es deixa portar, quina meravella, poder deixar de pensar, i és aquest el meu problema, però no m'importa, perquè estic cansada i ja no et vull analitzar. Ara vull rebre una capsa, plena de llibres per llegir, i temps per a fer-ho, és l'únic que se m'ocorre que es puga comparar, no vull veure pel·lícules, perquè desitjaria tindre't al meu costat, i és que, una bona companyia, grata i de qualitat, qui la pot comprar?

Desfullant el no-res

Conegueu la decepció de voler obrir una caixa tancada amb ferradura amb totes les vostres forces i, quan ho aconseguiu, la trobeu buida?

On queda tota eixa il·lusió que us empentava a buscar la clau?

És com anar llevant-li els pétals a una flor, amb desig i fruïció, amb curiositat i expectació, per a, finalment, trobar-se amb que no hi ha res, que no alberga res, que no té res per a aportar, que era simplement això, pétals, no hi posseïa el misteri d’una segona interpretació, d’un altre contingut, d’anar més enllà, d’un lloc més important al món que allò, el visual, no tenia res més, però ha tingut el valor de fascinar-nos, d’ocupar-nos una estona, tractant de despullar-la, de deixar-la al seu estat més indefens i pur, més senzill, al seu estat primitiu.

Conegueu eixa decepció? Ho feu? Ho heu fet?

Mai res us ha obsessionat fins a aquest punt? De buscar raons on no hi havia? Arguments inexistents? Fons plans?

Vivíem millor a la ignorància, podem arribar a pensar, però... això és cert? Us agradaria continuar perdent el temps amb eixe tipus de coses si coneguéreu la veritat? Us agradaria continuar creen que allò és meravellós? Fascinant? Digne d’exploració?

Com creeu que es sentiria aquella flor si coneguera les vostres expectatives sobre ella, sabent que us va a decebre?

La podeu culpar? Però... o podeu evitar?

Amb el cap baix l'aigua

Tu, que ara estàs amb el cap baix l’aigua immobilitzat, avisa’m quan tornes a respirar.

La primera bafanada d’aire et farà mal, però serà la millor, i les teues llàgrimes podré consolar.

No t'acostes mai més a mi

No t'acostes mai més a mi, el meu verí em desborda, la meua ànsia d'independència m'ofega, sols m'abelleix tastar la soledat, ah!, soledat, bafanada d'aire mentolat i espiritualitzat que ompli l'ànima i repara l'esperit, melancòlica melodia transmesa al llarg dels segles, valuosos segons d'introspecció, coneixement, guerra i pau.

No t'acostes mai més a mi, deixa'm temps per a reflexionar, deixa'm espai per a tastar la meua essència, permet a la llum travessar-me per descobrir el meu color, desembenar-me els ulls porta temps i esforç, espera'm però, mentrestant, no t'acostes mai més a mi, ansie respirar!

Respirar. L'oxigen entra per les foses nasals, ompli els pulmons, arriba a la sang, enriqueix els músculs i desperta la ment.

L'oxigen entra per la boca, ompli el diafragma, eixampla la caixa toràcica, arriba a la sang, enriqueix els músculs i desperta la ment.

Amb tot eixe aire dins, quan arriba el moment d'expulsar-lo m'abelleix cridar, cridar amb la veu, amb el cos, amb la ment. El conflicte es troba a la ment.

La guerra i la pau, el despertar i el somni, les ànsies d'independència, de soledat, de respirar, de cridar...

Pot ser vol cridar perquè enveja l'eixida del aire del cos, pot ser tot es redueix a això, eixir, la meua ment vol eixir, d'on i com?

La guerra continua, les preguntes es succeeixen, la introspecció em travessa.

Sé que tot açò no acaba ací... ni tan sols comença.

Sempre igual

Segurament, si començara a tocar una melodia, sense importar quina, l’escala decauria, menut sense sentit, menuda pèrdua, menuda estupidesa.

La mirada busca el rellotge constantment i la moral decau al igual que la melodia.

Sent com alguna part de mi s’esgarra i eix corrent, per córrer, riure, botar i xiular, menut fàstic.

La meua ment torna i em trobe estancada al mateix lloc, al mateix, sempre el mateix, tot és sempre igual, tot, igual, sempre, fàstic...

I si caigués en coma seria menys feliç? Ho seria més?

Si la meua ment pogués vagar enllà on vulga, definitivament, seria més feliç, però ací està, el meu cos la retén, egoista, la vol per a ell, perquè... què seria ell sense ella? No seria res, no existiria cap significat, es convertiria en monotonia, tornem al mateix, sempre igual, tot, igual, sempre, fàstic...

El mariner

El mariner, únic component de l’embarcació, però no per aquest motiu, sol, navegava a aigües ara turbulentes, ara tranquil·les.

El mariner, que ha entrat a una zona desconeguda, està espantat, però no recula, està insegur, però no abandona, està turmentat, però encara així continua.

El mariner no està sol, les diferents veus li diuen com ha de remar, hi ha tantes maneres diferents! A quina fer cas? Són tant diferents i diverses, però alhora, són la mateixa!

El mariner està confós, mai ha sabut realment com tripular l’embarcació, mai ha sabut bé com remar, però ho ha fet, i fins ací ha arribat, no està tant mal, veritat?

El mariner està cansat, està trist, vol trencar els rems, els vol tirar.

El mariner està content, està il·lusionat, té curiositat i per això continuarà. On el portarà el mar? Fins on podrà remar?

El mariner no és el mariner, són els mariners, els mariners no són els mariners, és el mariner.

L’aigua vindrà i el tirarà de la barca, està massa rebolicada.

El mariner naufragarà.

Només vull...

Només vull temps, només vull espai, només vull paraules i la veritat.

Vull la llibertat, de sentir, d’escoltar, de parlar.

Vull trencar les barreres, totes, tant teves com meves.

Sols quedarà l’ànima, vibrant, anhelant, mullant-se de plaer, llepant-se els llavis, sense importar res més.

Què fer? On anar?

Sols sé que vull estar ací i ara amb tu, parlant, parlant amb paraules, parlant amb mirades, parlant amb les mans...

Ho sents? La vibració, la connexió...

Ho sents? Fluint des de dins, de dintre del pit. És l’ànima que vol eixir, que vol parlar, que vol jugar.

A ella no li importes tu, ni tu ni les teues circumstàncies, ni el context ni el text.

Només vull volar, no per veure el mar, només per disfrutar.

Mi sentencia

Aún ahora continúo esperando que vengas por mí. No me importa todo lo que tenga que abandonar, lo soportaré, pues lo único que no puedo soportar perder… eres tú.

Esto es todo lo que me tenías que haber dicho la última vez que, tú, tirando tímidamente de mi maga y yo, escondiendo mis ojos, empañados en un líquido bastante parecido al agua pero que todos se empeñan en llamar lágrimas, tras el flequillo, me mordí el labio y me soltaste la manga, solo tenías que habérmelo dicho, y no hubiera dado esa vuelta de 180º, no hubiera levantado el pie en dirección al avión, no estarías muerto.

Sabes perfectamente que no quería ir, que estaba bajo presión, pero fuiste un cobarde y lo único que puedo sentir hacia ti es repulsión. Sigo medicándome para mantener a raya mis alucinaciones, me siguen drogando para que engorde, me sigo sometiendo a terapias de hipnosis, pero ahora estoy escribiendo. Y tú? Pierdes a una persona y te pierdes a ti mismo. Eres un cobarde y me das lástima. Lo siento, pero no puedo seguir sintiendo ninguna simpatía hacia alguien como tú, a pesar de la mala costumbre de mitificar los cuerpos fríos, lo siento, carga con mi sentencia. Yo ya tengo la mía. 

Busca, busca...

Encerrada en una habitación, anhelando salir de allí, viajar, conocer esas extrañas piezas que componen el mundo, y cuando le abren la puerta… se asusta y quiere volver a entrar.

Lo admira por su carisma, su capacidad de adaptarse a cualquier situación tan espectacularmente bien, no importa que pase, el siempre es el centro, no de atención, sino de alegría, vitalidad… incluso sin proponérselo, solo manteniéndose callado y observando a su alrededor.

Por eso lo admira, es todo aquello que sabe que ella puede ser y que no sabe como serlo, pero que ya es.

No importa, seguro que saldrá. Pero… seguro?

Hace prácticas, pruebas, lo intenta de verdad, pero se aburre y lo pasa mal, que hay en ella que no funciona? Es diferente, sí, y qué? Puede ser diferente y saber encajar. El carisma no se aprende.

No es ni compleja y a la vez no sabe ni si quiere serlo.

Todo se le da bien a la primera, bueno.. bien para ser la primera vez, pero no avanza y se queda en mediocre.

No destaca en nada y no la llena nada, ya ni ese ridículo sentimiento, el amor, la atrae.

Qué es el amor? Por qué tanta obsesión por él? Por qué tanta hipocresía por él?

No sabe que quiere, ni cómo hacer las cosas, casi que ya no sabe ni quién es y qué es lo que le gusta. No sabe si existe.

La xiqueta perfecta

La xiqueta gira i gira. El seu vestit verd primavera oneja a l’aire, concedint-li aire de princesa, d’innocència, d’alegria immaculada.

La xiqueta gira i gira; des de el jardí on està pot observar diferents edificis, que es fonen amb la velocitat, creant un cercle gris al seu voltant.

S’escolta en la llunyania una cridòria, plors, gent indignada i la veu de la mare “un altre desnonament” . Pensa que la seua veu està enverinada amb la indiferència.

A casa no es veuen les notícies, sempre que surt alguna nomenada referida a la crisi, o a la decadència del sistema, el canal bota ràpidament a tertúlies de la premsa rosa.

La xiqueta gira i gira, quasi es pot observar la bombolla esterilitzada que l’envolta, l’absència de problemes, de consciència, de realitat...

La xiqueta gira i gira, la xiqueta té les conques dels ulls buides, negres, absents.

La xiqueta no veu, no pensa, no sent, no és real, no existeix...

Qui som?

-Sabíeu que una de les preguntes més difícils que se li pot fer a una persona és “¿Qui eres?”. Automàticament, l’altra persona et contestarà dient “Sóc Ernest de Pau Maria Ferran”, és un exemple, no s’ho agafeu al peu de la lletra. Però... és aquesta  la resposta que busquem?

En realitat, un nom no diu absolutament res de tu, i en aquest moment em sent lliure de citar Shakespeare “Què hi ha a un nom? El que anomenem rosa, encara que tingués un altre nom continuaria posseint la seua fragància” .

Un  nom és el nombre de sèrie que ens han posat en eixir de la fàbrica. Un objecte més que ara es identificable, mostres el teu codi de barres per a mostrar la teua existència i continuem caminant. No és suficient.

Davant la negativa d’aquesta primera resposta, el més normal és que la persona a qui hem preguntat conteste “ Sóc fill d’una astronauta i un caçador de papallones”, torne a dir que és un exemple, per favor, no sigueu tant bledes com per a prendre nota paraula per paraula! Bé, aquesta tampoc és la resposta que demana la pregunta que hem realitzat. No confonguem, no he preguntat “¿Quina és la teua ascendència?” sinó “¿Qui eres?”, “Doncs sóc un home de 32 anys que imparteix classe de psicologia a una universitat fins que s’atipe del seu treball o decidisca canviar el seu estil de vida” , no us emocioneu, és un altre exemple, no tindreu la sort de desempallegar-vos de mi tan fàcilment. He de repetir que no és la resposta correcta, aquesta frase tant superficial sobre mi la podria enunciar qualsevol que no em conega.

Llavors, pensem. Què és allò que ens fa ser únics? Allò que ens caracteritza? Allò que, encara que t’abandonaren a un país desconegut, continuaria amb tu? Què és? I per què no pensem mai en aquestes coses?

Tots podem respondre aquestes preguntes, i sobretot a l’inicial, que és tan senzilla i tan complicada alhora que no sabem que és el que ens demanen.

Jo sóc qui jo decidisc ser. I qui he decidit ser? He decidit ser una persona analítica amb la seua societat, que vol comprendre el perquè del comportament humà.

I per què he decidit açò? Què és el que m’ha condicionat? No tinc por que ho sapigueu, sóc com qualsevol altre, i vaig a predicar amb l’exemple per a que els demés s’obriu després també. Sempre m’he considerat una persona que no ha entès les formes de reaccionar de la gent. Per què davant el mateix estímul cada persona reacciona d’una manera diferent? Per què a tots els grups socials hi ha una persona que directament o indirectament, governa sobre el cúmul de gent? I més coses que, per a estalviar temps, em botaré. Aquestes preguntes que, ja de ben petit, assaltaven la meua ment, m’han conduit a desenvolupar una ment crítica, analítica amb les persones i la societat en general, per a poder trobar una resposta i ser capaç d’entendre. Llavors, la meua meta, il·lusió i joia era aquest objectiu, aquestes respostes. Vaig estudiar una carrera d’acord amb els meus interesos i cabòries i això ha fet que en aquest moment estiga aquí.  

Hauré de contestar també què és el que no he decidit ser i, per contra, sóc.

Sóc una persona tranquil·la, amb la mania d’esperar 3.5 minuts exactes abans de prendre’m la infusió de cada matí i d’evitar a tota costa portar el parell de mitjons correcte, sempre duc un mitjó de cada classe, pujar els escalons de puntetes i baixar-los de dos en dos, bon escoltador i perfecte observador, tafaner, lent però constant, exigent amb mi mateix i amb ganes inesgotables d’autosuperació, fumador esporàdic de... ejem, punxa, crític ... podria continuar però no vull avorrir.

I què és el que he adquirit al llarg de la vida.

Una dualitat mental que s’encarrega d’analitzar-me d’una manera més crítica que als demés i que s’encarrega de confondre’m a mi mateix creant períodes de temps d’ebullició mental. Por a les boles de pèl capil·lar des que la meua àvia morí entravessant-se  amb uns quants pèls al menjar, necessitat de llegir el periòdic cada matí...

Però també som un fluix d’energia orgànica que neix, viu i mor. Som perfectament imperfectes i únics, igual que tots els demés.

Som nosaltres i les nostres circumstàncies, nosaltres i la nostra genètica, el coneixement i l’experiència.Ho som tot, i no som res.

-Qui és vosté i què fa a aquesta aula? – em pregunta un home grassonet que acaba d’entrar pel marc de la porta de l’aula, mig coixejant.

-Em dic Sergi Amazones Tramoller i sóc professor de psicologia, i disculpem, però està interrompent la meua classe. –dic mentre els alumnes riuen per baix del nas després d’escoltar la meua resposta, tant típica, com jo mateix havia dit abans, a la pregunta que portava 40 minuts exposant.

-Em disculparà vosté a mi, però sóc en Robert Soler Per i aquesta és la meua aula i el meu horari per a impartir classes d’estadística, està ocupant vosté el meu temps i tècnicament, interrompent la meua classe.

Vaig quedar confós. Què estava dient-me aquell senyor amb pinta d’haver-se adormit i, amb les presses, haver vessat una part important del cafè sobre la seua camisa. Es veia notablement nerviós, a pesar dels seus esforços per amagar-ho. Canviava freqüentment de cama el pes del cos, i les seues foses nassals s’obrien i tancaven d’una forma estranya.

 Vaig reflexionar. Avui era dimecres, i em tocava impartir classe a l’aula 103.7.

-Sent dir-li que s’ha equivocat d’aula –li dic mentre tranquil·lament li oferesc el meu horari perquè comprove per ell mateix que dic la veritat, i és ell el que no es troba al lloc on ha d’estar.

Veig com el tal Robert Soler, agafa amb la mà esquerra el meu horari i, mentre el llig, es passa l’altra mà pels cabells, estranyament abundants per a l’edat que aparenta tenir.

-Mire, sent dir-li que aquesta és l’aula 108.7. –diu amb un lleuger somriure de triomf als llavis, que deixen parcialment al descobert unes dents esgrogueïdes pel cafè i desalineades.

-Com? – mire perplex el cartell de fora i comprove que el meu interlocutor té raó.

Observe els alumnes de la classe.

-I per què no m’heu dit res vosaltres?

Un jove d’aspecte descuidat s’incorpora resoltament i diu:

-Al principi, disculpem però estàvem un poc desconcertats i després, vosté mateix no ens ha deixat parlar, el seu entusiasme l’ha absorvit per complet.

-Si, de fet han hagut algunes persones que al veure la seua negativa a escoltar, ha marxat de classe.-acaba per adobar una companya que em mira amb una mescla d’admiració i llàstima.

Gire el cap cap a en Robert i ell em torna triomfant el meu horari.

-Disculpem – la meua perplexitat és palpable- no sé que m’ha pogut passar.

-Tranquil, vaja i descanse una mica, potser que tot açò siga cansament o tensió, aquests moments no són molt fàcils per a ningú, oi? Tanta revolta i demés, un va de cap. – em mira esperant la meua complicitat.

Tranquil·lament, agafe el meu maletí verd fosc sintètic i isxc mentre mire les persones que habiten el meu microcosmos diari, mire les cares, diferents en cada cas, unes expressen avorriment, altres diversió, fàstic, admiració, llàstima, son... 

Pense mentre tanque la porta, mig divertit mig embolicat, m’encanta aquest ofici.

Recordes?

Què diries si et proposés pintar l’herba verda de taronja? I si entrarem a un supermercat amb uns altaveus amb el so al màxim i ballàrem pels corredors? I si fem un deliciós pastís de llima amb una inscripció alegre a la coberta, cridem a un pis a l’atzar i l’entreguem a la primera persona que ens obriga la porta? I si fem una figura amb les fulles que cauen a la tardor per a poder veure-la des del teu balcó? I si amaguem uns altaveus al mig d’un carrer i des de l’altra punta comencem a dir frases per a fer somriure els accelerats vianants? Què diries?

Saps? Haurien de fer un to de pintura del color dels teus ulls. Jo em pintaria l’habitació així. La pròxima vegada que ens veiem, portaré una gravadora oculta per a poder capturar el so del teu riure i utilitzar-lo com a simptonia del telèfon. I la pintada que em deixes sempre a l’espill, quan et pintes els llavis rojos per a sortir de festa, la conservaré amb laca. I aquest divendres et convenceré perquè el dissabte ens tenyim les puntes dels cabells de color celest, per a desafiar el color gris encapotat del cel que hem de vore durant tot l’hivern. No vols que s’acabe l’hivern? Si al menys poguéssim escriure en el baf, missatges secrets que sols poguéssim llegir nosaltres... O gravar una cançó amb el ritme que provoca la sola de les nostres sabates contra el terra fred... Recorda que hem de representar totes, la tapa del disc dels Beatles al pas de zebra, i fer-nos la foto! La emmarcaré i la colgaré a la meua habitació. Aquest és el nostre últim any...

Sabies que de petites no et suportava?  Eres massa pesada, massa apegalosa... quan veia la teua melena negra moure’s cap a mi i que els teus ulls rogencs intentaven teixir una xarxa cap als meus ulls negres em posava dels nervis, eres massa afectuosa per a mi... sempre m’ha agradat anar a la meua, sense estar pendent dels altres, ho saps.

Encara no sé com aquell estiu, als 13, ens vàrem confiar tant l’una a l’altra. Pensava que mai encaixaríem, tan diferents... En realitat, mai havia tingut amigues de veritat. Encara que crec que tu tampoc, cosa que m’estranya moltíssim. Jo, sincerament, recorde que quan m’abellia eixir a fer un volt, agafava la bicicleta, amb un llibre i una botella d’aigua a la motxilla i me n’anava a una petita bassa, envoltada de natura, a mitja hora del poble. És el meu lloc favorit. Mai vaig enyorar la presència d’un amic fins que et vaig conèixer, va ser estrany, però va ser com si dues peces d’un trencaclosques, que havien estat sempre al mateix costat de la taula, encaixaren per sorpresa a la fi.

Aquell estiu... te’n recordes? Les nostres famílies varen llogar el mateix pis al costat de la platja per dues setmanes. Jo en aquell temps, tenia problemes per a dormir, i m’escapolia per les nits a la platja per a escriure missatges a l’arena. Creia que a la matinada següent, algú ho trobaria i creuria que era una aparició, o obra d’extraterrestres! A tu t’agradava fer fotos des del teu balcó a les estrelles. Saps? Jo no sóc una estrella. Et vas equivocar en la majoria de les fotos.

Després, als matins, jo eixia a traure la brossa i a comprovar que els meus missatges encara estaven allí, o si algú els havia vist, tu eres com un missatge amb cames corrent amb regularitat a la vora del mar. Solia seure al mur de la platja durant cinc minuts a veure’t  córrer. Em divertia llegir la frase, cada dia diferent, a l’espatlla de la teua camisa.

Ens vàrem apropar l’una a l’altra d’una manera simultània. Em sorprèn com poden conèixer-se dues persones des de la seua infància i no saber absolutament res una de l’altra. Eixes dues setmanes enllaçarem les nostres vides, coneguérem totes les nostres pors, ambicions, alegries i dubtes.

El curs següent intentàvem arribar sempre deu minuts abans a classe per a deixar uns dibuixos, sobre com veiem realment els nostres companys, a les seues taules. No ens varen descobrir fins que faltaven quatre mesos perquè finalitzara el curs, i quan ho feren, el nostre reduït i exclusiu grup de dos amigues, augmentà a cinc. La veritat és que als nostres companys els agradaven aquell tipus de dibuixos, sobretot perquè anaven acompanyats d’algunes frases que sempre feien riure a més d’un.

Admetem-ho, l’institut es va quedar buit sense nosaltres, sense aquelles xicotetes coses que fèiem que convertien el dia en una moment únic i original. Mai ens van agradar les coses uniformes i monòtones.

Al batxillerat ens posaren a classes diferents, i a més a un nou centre... açò sols féu que les nostres “aportacions” al centre, foren més contundents. Un dia, vàrem invertir la distribució dels seients de manera que semblara que eren els alumnes els que anaven a donar la classe. Va ser divertit, perquè els alumnes s’ho prengueren de debò, i els professors, als quals feu gràcia l’ocurrència, accediren a donar quinze minuts de les seues classes, per a que donaren ells la classe, per estrany que sembli, no va haver cap incident.

En primer de carrera, aconseguírem retrobar-nos totes i ens vàrem convertir en companyes de pis. Recordes aquella primavera? Quan a pasqua muntàrem un mini concert a la plaça principal de la ciutat? I com, mitja hora després, fugíem com ànima que porta el dimoni, però rient com boges quan va vindre la policia?

I la cara que va posar el nostre company quan va entrar al pis i se n’adonà que cada habitació representava un país? Quatre anys que visquérem juntes o férem amb cinc cultures, cinc idiomes etc. Va ser curiós que totes volguérem estudiar filologia, encara que cada una d’una llengua diferent... i aquelles classes que ens donàvem a nosaltres mateixes... als dos anys de seguir aquella estranya forma de vida, cada dia parlàvem en un idioma, segons al país al on “visquérem” aquell dia.

Recordes el dia en què Júlia, cansada de l’estiu, va voler que ploguera... es va posar sota al balcó i li vàrem tirar aigua pressionant amb l’arruixadora cap amunt. L’arc de san Martí que aparegué va ser meravellós. No tardares en immortalitzar-lo. El tinc penjat  la porta de la meua habitació.

Va ser trist, però emocionant, separar-nos. Dafne, per fi, se n’anà a Itàlia aquest últim any, trobe a faltar la seua manera airosa i gràcil de parlar en italià quan es cabrejava perquè els veïns es queixaven quan tocava la bateria, o la seua forma de vestir, amb les sabates diferents entre si, i amb els artístics logos que es dibuixava ella mateixa a les seues típiques dessudadores amples, el seu mal humor al despertar... Sé que a tu et va afectar més la partida d’Àlex a França, éreu el duet perfecte de guitarra i baix, i també sé que et copiaves tots els seus poemes per a enviar-los després anònimament a la gent de la universitat. La veritat, es que era la millor cuinera de totes nosaltres, i el seu crit de guerra matiner actuava molt eficientment com a despertador.                                                                                                                                            Estic preocupada per Júlia, últimament està molt deprimida a causa d’haver perdut un any d’estudis, ja no és el que era. Recordes quan, tres mesos després de viure al pis, entrarem i es trobarem amb que havia manat canviar totes les portes perquè s’obriren al contrari de com les teníem? Va ser estrany però ens va agradar d’una manera unànim. Recorde que va haver un any en que es va obsessionar amb la dansa japonesa i va intentar ensenyar-nos a totes, o quan es va entossudir a portar aquelles sabates de fusta, que porten els japonesos, per tots els llocs... Una cosa, de la que estic segura que no m’oblidaré és del dia en què vaig complir 21, es va clavar dins d’una caixa enorme, amb un pastís de formatge japonés, i em va enviar un missatge per a que obrira la porta... quan vaig obrir la caixa i va eixir de sobte cantant el “Happy Birthday”, posant-me el pastís quasi que al nas... recorde que ens vàrem tirar totes a terra, enroscades de la risa i quasi sense poder respirar de tant de riure. I ara... tornem a ser tu i jo... com al principi de tot, quan teníem 13 anys... M’esforce a somriure i aprofitar al màxim el temps que em queda per a compartir-lo amb tu, però encara no me n’he anat i ja et trobe a faltar...  

Hui mire cap al cel i el sol m’il·lumina els ulls... mire cap enrere i veig a la meua família i a tu despedint-me amb la mà. El teu somriure no vacil·la, hem aprofitat al límit tot el nostre temps juntes. No puc imaginar-me una altra manera de passar el temps amb tu de com ho hem fet. No sé si aquesta serà l’última vegada que et veig, però l’espill amb la marca dels teus llavis l’he fet miquetes per a poder elaborar un de nou, més petit, amb eixe tros. Sé que milloraràs conduint cap endarrere espantant a tots els vehicles que passen al teu costat.                           Les puntes dels nostres cabells es diverteixen competint amb el blau del cel, i els teus ulls continuen desafiant-me amb el seu color. Deixe que la xarxa es cree entre nosaltres i així, et mire per última vegada. Em despedeisc  dels  meus pares amb un somriure i un gest amb la mà i els done l’esquena per encaminar-me cap a l’avió mentre recorde totes les petites coses que hem aconseguit aquest any.

L’avió ja s’ha enlairat i un somriure se’m dibuixa a la cara al recordar el que em vares dir quan et vaig preguntar: què et pareix si pintem l’herba verda de taronja? Propose que ens repartim el treball d’una manera equitativa, no faces el gandul com de costum. Per cert, no fa molt, vaig vore que la pintura tenia un descompte del 20% al centre comercial, vols que passem per allí aquesta tarda i demà al matí ens posem mans a l’obra?                                                                                          El ball al supermercat no ens va quedar molt bé, haguérem d’eixir corrent al minut de començar, però els altaveus al carrer no ens els varen descobrir i ho repetírem varies vegades... el resultat està immortalitzat en més d’una foto de persones somrient etc.                  En quant al pastís... no havies d’ haver eixit corrents al mateix moment en què la gent els rebia! Em deixaves a mi amb els braços encara en l’aire!                                            Aconseguírem que les fulles formaren una imatge realment curiosa! El teu ull hàbil no va tardar en capturar la imatge a la càmera, i menys mal! Perquè  pocs minuts després, les fulles pareixien dir-nos adéu ballant amb l’aire i allunyant-se cap al lloc on realment volien estar... es vam acomiadar d’elles com els pares s’acomiaden dels fills que finalment han trobat els seu lloc.

Fa poc vaig vore a una tenda de pintura, un to que em va deixar glaçada, i endevina què? Cada vegada que desperte, veig el color dels teus ulls envoltant-me, i a la paret, un quadre de cinc xiques imitant la tapa d’un disc dels Beatles al pas de zebra, i a sota, els seus noms: Àlex, Júlia, Dafne, Iris i Noa. Tanque la porta i veig un quadre d’un arc de san Martí. Se’m dibuixa a la cara un somriure... Iris... vols continuar recordant?