Paraules escrites amb foia per una noia amb paranoia.

Jo pinte el que veig, cante el que escolte i escric el que imagine.

No sóc bona dibuixant, desafine amb el cant i no trobe paraules per a expressar-me.

Em quede cega, em torne muda i la ment se’m seca.

A la foscor dels meus ulls la ment se'm torna lúcida; al silenci dels meus llavis, les orelles creixen; a la reclusió mental, els raonaments es precipiten… però m’anomenen boja.

Se me’n fot. Quan et declaren boja tens llicència per a fer, dir o escriure el que vulgues, no tens càstig, i a més, aconsegueixes major difusió, morbositat se’n diu.

Tinc una ànima artística, no sóc una persona artística.

Ho he dit, no seré la persona que capte la teua essència amb una pintura o amb una fotografia; no seré la persona que amb cants o acords t’entre per les orelles i arribe fins al teu cervell convertint-me en ocupa; però podria provar a ser la boja que escriu incoherències, que aconsegueix que tingues un text seu a les mans i que pot ser, alguna de les seues frases reflexarà els crits de la teua ànima opresa, els plors del teu cor encollit i les manies del teu cervell torbat. Pot ser alguna de les meues frases aconsegueixca moure un no sé què a dintre teu i et deixe un regust especial a la boca, o potser tot açò són fantasies sortides d’una ment bajoca.

Podria ser les paraules que contenen les pàgines beix del teu llibre gastat, del llibre que sostens a les mans, que capta la teua intensa mirada, amb el cap inclinat. Podria ser el fum que s’allibera de la teua cigarreta, però aquest es fon i ens confon. Preferixc ser paraules, metàfores, per entretindre, per a commoure.

Així que qualsevol altre pot retractar la imatge de la teua persona, seguda a una butaca, escoltant al casset la veu d’alguna altra, amb les cames encreuades, els dits crispats entorn una botella encara plena i amb la mirada serena, posada a les paraules impreses a unes pàgines beix d’un llibre ja gastat, unes paraules sense sentit, que arriben a la teua ment amb delit, paraules escrites amb foia per una noia amb paranoia.

Vestiràs el blanc?

-No tens per què fer-ho. – li deia mentre li passava la cremallera del vestit de núvia. Ella rigué.

-Júlia, no m’hi obliga ningú a casar-me, si no ho volgués no ho faria. – Lliris somreia àmpliament amb els ulls brillants de joia.

El vestit li quedava com anell al dit, blanc sense tirants, amb una caiguda vaporosa, facilitada i agraciada per la lleugeresa del teixit, amb transparències que permetien endevinar les formes de les seues fines cames. Els cabells li queien per ambdós costats, amb gràcia, algunes trenes saludaven divertidament entre els rinxols de perruqueria, adornats amb flors petitones de colors blau, verd i blanc. Pel coll li queia un colgant amb forma de llàgrima que moria entre els petits pits, modestament realçats, el color verd del cristall li realçava la tonalitat, del mateix color, dels seus ulls. Estava preciosa.

-De debò te l’estimes?- Lliris no veia els ulls carregats d’angoixa de la seua amiga.

-Però com no me’l vaig a estimar? Júlia, que et passa? A què venen aquestes preguntes? –contestava ella rient-se- Crec que el fet que vaja a casar-me amb ell ho respon bastant clarament, no?

-Bé, que et casis no significa que te l’estimes, aquesta resposta és una tonteria.

-Júlia, no m’estan obligant a punta de pistola a casar-me, portem un any i mig planejant l’event, saps perfectament que m’estime amb bogeria en Ben, i crec que em coneixes el suficient per a saber que no em casaria sense amor. A més, es pot saber per què em dius aquestes coses a només tres hores de la cerimònia?

-Perquè després no hi haurà marxa arrere.

-Saps que existeix el divorci? Però no vull pensar en això ara, vaig a casar-me! Pensar-ho seria acceptar que m’he enganyat i que va a sortir malament.

-No em referia a aquest tipus de “marxa arrere”.

-Com?

-T’estime.- li digué mentre li dirigia una mirada carregada d’intensitat a través de l’espill del davant.- Sempre ho he fet. Pensava que estaríem juntes per sempre però açò canvia totes les coses. Supose que no m’ho he acabat de creure fins a aquest moment, que la meua petita Iri se’n va amb un home. –s’havia quedat de pedra, Júlia notava com la musculatura de la Lliris s’havia ficat rígida a través de la mà que tenia encara a la seua espatlla. La mirava amb els ulls sorpresos i la boca entreoberta, pareixia un espècimen al qual acaben d’hipnotitzar o alguna cosa de semblant. –No et casis.

Júlia agafà per la cintura la seua amiga i la girà fins que quedaren cara a cara, li retirà un fleix de cabell per darrere l’orella, l’agafà i atragué la seua cara cap a sí. Els seus llavis s’ajuntaren amb delicadesa, més tard, la pressió de la seua mà s’intensificà apegant més el seu cos contra el d’ella. Lliris paregué despertar del somni, l’empentà i es desféu del seu contacte.

-Però es pot saber quina mosca t’ha picat? Júlia, sóc jo! Desperta! Què fas?! Em vaig a casar! Tu m’has ajudat a preparar la boda! Estàs sortint amb l’Eric. Què fas?!

-T’ho acabe de dir. No em creia el que estava passant. Allò de l’Eric era una tapadora, mai he pensat que fores homosexual però diuen que l’esperança és l’últim que es perd... no m’he pogut oblidar dels sentiments que sent per tu, al llarg de tots aquestos anys... t’ho jure que ho he intentat, de mil maneres! Per favor, creu-me quan et dic que no desitjava açò, no desitjava que fores tu, precisament tu! Jo... ho sent.

-Per què no m’ho has dit abans? – Lliris plorava. –Perquè m’has fet esperar tant!? – S’abalança cap a Júlia i l’empentà fins a la paret mentre li subjectava el cap per la nuca. Júlia es sorprengué d’aquella reacció i amb l’empenta s’entrebancà amb els peus i caigué arrossegant la Lliris al sol. Ella aprofità la caiguda per a arrapar-se al seu cos. Els seus llavis es separaren i Júlia intentà començar una frase, però els llavis desesperats de la Lliris li ho impediren, es buscaven amb urgència, movent-se amb coordinació, el cap els donava voltes a les dos i per a quan es separaren, no sabien quant de temps havia passat, però els rinxols perfectes de la Lliris s’havien desfet, el seu maquillatge, fet malbé i el seu trage, desencaixat.

-Estic boja per tu. Ho he estat des del primer moment que et vaig conèixer, però sempre has estat rodejada de xics i tenia la certesa que no t’agradava d’una manera romàntica. Sempre feies comentaris lascius cap als homes! Vaig aconseguir de convèncer-me que podia trobar a qualsevol altre, una persona que em fes feliç i a la que pogués voler, encara que fos només la meitat del que et vull a tu, i que mentre mantenira la teua amistat, estigueres amb mi, encara que fos com a amiga, em podria conformar, podria viure una vida feliç. Per què t’has esperat tant fins que s’han complicat tant les coses? – dels seus ulls no paraven de brollar llàgrimes grosses.

-Anul·la el casament.