Amb el cap baix l'aigua

Tu, que ara estàs amb el cap baix l’aigua immobilitzat, avisa’m quan tornes a respirar.

La primera bafanada d’aire et farà mal, però serà la millor, i les teues llàgrimes podré consolar.

No t'acostes mai més a mi

No t'acostes mai més a mi, el meu verí em desborda, la meua ànsia d'independència m'ofega, sols m'abelleix tastar la soledat, ah!, soledat, bafanada d'aire mentolat i espiritualitzat que ompli l'ànima i repara l'esperit, melancòlica melodia transmesa al llarg dels segles, valuosos segons d'introspecció, coneixement, guerra i pau.

No t'acostes mai més a mi, deixa'm temps per a reflexionar, deixa'm espai per a tastar la meua essència, permet a la llum travessar-me per descobrir el meu color, desembenar-me els ulls porta temps i esforç, espera'm però, mentrestant, no t'acostes mai més a mi, ansie respirar!

Respirar. L'oxigen entra per les foses nasals, ompli els pulmons, arriba a la sang, enriqueix els músculs i desperta la ment.

L'oxigen entra per la boca, ompli el diafragma, eixampla la caixa toràcica, arriba a la sang, enriqueix els músculs i desperta la ment.

Amb tot eixe aire dins, quan arriba el moment d'expulsar-lo m'abelleix cridar, cridar amb la veu, amb el cos, amb la ment. El conflicte es troba a la ment.

La guerra i la pau, el despertar i el somni, les ànsies d'independència, de soledat, de respirar, de cridar...

Pot ser vol cridar perquè enveja l'eixida del aire del cos, pot ser tot es redueix a això, eixir, la meua ment vol eixir, d'on i com?

La guerra continua, les preguntes es succeeixen, la introspecció em travessa.

Sé que tot açò no acaba ací... ni tan sols comença.

Sempre igual

Segurament, si començara a tocar una melodia, sense importar quina, l’escala decauria, menut sense sentit, menuda pèrdua, menuda estupidesa.

La mirada busca el rellotge constantment i la moral decau al igual que la melodia.

Sent com alguna part de mi s’esgarra i eix corrent, per córrer, riure, botar i xiular, menut fàstic.

La meua ment torna i em trobe estancada al mateix lloc, al mateix, sempre el mateix, tot és sempre igual, tot, igual, sempre, fàstic...

I si caigués en coma seria menys feliç? Ho seria més?

Si la meua ment pogués vagar enllà on vulga, definitivament, seria més feliç, però ací està, el meu cos la retén, egoista, la vol per a ell, perquè... què seria ell sense ella? No seria res, no existiria cap significat, es convertiria en monotonia, tornem al mateix, sempre igual, tot, igual, sempre, fàstic...

El mariner

El mariner, únic component de l’embarcació, però no per aquest motiu, sol, navegava a aigües ara turbulentes, ara tranquil·les.

El mariner, que ha entrat a una zona desconeguda, està espantat, però no recula, està insegur, però no abandona, està turmentat, però encara així continua.

El mariner no està sol, les diferents veus li diuen com ha de remar, hi ha tantes maneres diferents! A quina fer cas? Són tant diferents i diverses, però alhora, són la mateixa!

El mariner està confós, mai ha sabut realment com tripular l’embarcació, mai ha sabut bé com remar, però ho ha fet, i fins ací ha arribat, no està tant mal, veritat?

El mariner està cansat, està trist, vol trencar els rems, els vol tirar.

El mariner està content, està il·lusionat, té curiositat i per això continuarà. On el portarà el mar? Fins on podrà remar?

El mariner no és el mariner, són els mariners, els mariners no són els mariners, és el mariner.

L’aigua vindrà i el tirarà de la barca, està massa rebolicada.

El mariner naufragarà.

Només vull...

Només vull temps, només vull espai, només vull paraules i la veritat.

Vull la llibertat, de sentir, d’escoltar, de parlar.

Vull trencar les barreres, totes, tant teves com meves.

Sols quedarà l’ànima, vibrant, anhelant, mullant-se de plaer, llepant-se els llavis, sense importar res més.

Què fer? On anar?

Sols sé que vull estar ací i ara amb tu, parlant, parlant amb paraules, parlant amb mirades, parlant amb les mans...

Ho sents? La vibració, la connexió...

Ho sents? Fluint des de dins, de dintre del pit. És l’ànima que vol eixir, que vol parlar, que vol jugar.

A ella no li importes tu, ni tu ni les teues circumstàncies, ni el context ni el text.

Només vull volar, no per veure el mar, només per disfrutar.

Mi sentencia

Aún ahora continúo esperando que vengas por mí. No me importa todo lo que tenga que abandonar, lo soportaré, pues lo único que no puedo soportar perder… eres tú.

Esto es todo lo que me tenías que haber dicho la última vez que, tú, tirando tímidamente de mi maga y yo, escondiendo mis ojos, empañados en un líquido bastante parecido al agua pero que todos se empeñan en llamar lágrimas, tras el flequillo, me mordí el labio y me soltaste la manga, solo tenías que habérmelo dicho, y no hubiera dado esa vuelta de 180º, no hubiera levantado el pie en dirección al avión, no estarías muerto.

Sabes perfectamente que no quería ir, que estaba bajo presión, pero fuiste un cobarde y lo único que puedo sentir hacia ti es repulsión. Sigo medicándome para mantener a raya mis alucinaciones, me siguen drogando para que engorde, me sigo sometiendo a terapias de hipnosis, pero ahora estoy escribiendo. Y tú? Pierdes a una persona y te pierdes a ti mismo. Eres un cobarde y me das lástima. Lo siento, pero no puedo seguir sintiendo ninguna simpatía hacia alguien como tú, a pesar de la mala costumbre de mitificar los cuerpos fríos, lo siento, carga con mi sentencia. Yo ya tengo la mía. 

Busca, busca...

Encerrada en una habitación, anhelando salir de allí, viajar, conocer esas extrañas piezas que componen el mundo, y cuando le abren la puerta… se asusta y quiere volver a entrar.

Lo admira por su carisma, su capacidad de adaptarse a cualquier situación tan espectacularmente bien, no importa que pase, el siempre es el centro, no de atención, sino de alegría, vitalidad… incluso sin proponérselo, solo manteniéndose callado y observando a su alrededor.

Por eso lo admira, es todo aquello que sabe que ella puede ser y que no sabe como serlo, pero que ya es.

No importa, seguro que saldrá. Pero… seguro?

Hace prácticas, pruebas, lo intenta de verdad, pero se aburre y lo pasa mal, que hay en ella que no funciona? Es diferente, sí, y qué? Puede ser diferente y saber encajar. El carisma no se aprende.

No es ni compleja y a la vez no sabe ni si quiere serlo.

Todo se le da bien a la primera, bueno.. bien para ser la primera vez, pero no avanza y se queda en mediocre.

No destaca en nada y no la llena nada, ya ni ese ridículo sentimiento, el amor, la atrae.

Qué es el amor? Por qué tanta obsesión por él? Por qué tanta hipocresía por él?

No sabe que quiere, ni cómo hacer las cosas, casi que ya no sabe ni quién es y qué es lo que le gusta. No sabe si existe.

La xiqueta perfecta

La xiqueta gira i gira. El seu vestit verd primavera oneja a l’aire, concedint-li aire de princesa, d’innocència, d’alegria immaculada.

La xiqueta gira i gira; des de el jardí on està pot observar diferents edificis, que es fonen amb la velocitat, creant un cercle gris al seu voltant.

S’escolta en la llunyania una cridòria, plors, gent indignada i la veu de la mare “un altre desnonament” . Pensa que la seua veu està enverinada amb la indiferència.

A casa no es veuen les notícies, sempre que surt alguna nomenada referida a la crisi, o a la decadència del sistema, el canal bota ràpidament a tertúlies de la premsa rosa.

La xiqueta gira i gira, quasi es pot observar la bombolla esterilitzada que l’envolta, l’absència de problemes, de consciència, de realitat...

La xiqueta gira i gira, la xiqueta té les conques dels ulls buides, negres, absents.

La xiqueta no veu, no pensa, no sent, no és real, no existeix...

Qui som?

-Sabíeu que una de les preguntes més difícils que se li pot fer a una persona és “¿Qui eres?”. Automàticament, l’altra persona et contestarà dient “Sóc Ernest de Pau Maria Ferran”, és un exemple, no s’ho agafeu al peu de la lletra. Però... és aquesta  la resposta que busquem?

En realitat, un nom no diu absolutament res de tu, i en aquest moment em sent lliure de citar Shakespeare “Què hi ha a un nom? El que anomenem rosa, encara que tingués un altre nom continuaria posseint la seua fragància” .

Un  nom és el nombre de sèrie que ens han posat en eixir de la fàbrica. Un objecte més que ara es identificable, mostres el teu codi de barres per a mostrar la teua existència i continuem caminant. No és suficient.

Davant la negativa d’aquesta primera resposta, el més normal és que la persona a qui hem preguntat conteste “ Sóc fill d’una astronauta i un caçador de papallones”, torne a dir que és un exemple, per favor, no sigueu tant bledes com per a prendre nota paraula per paraula! Bé, aquesta tampoc és la resposta que demana la pregunta que hem realitzat. No confonguem, no he preguntat “¿Quina és la teua ascendència?” sinó “¿Qui eres?”, “Doncs sóc un home de 32 anys que imparteix classe de psicologia a una universitat fins que s’atipe del seu treball o decidisca canviar el seu estil de vida” , no us emocioneu, és un altre exemple, no tindreu la sort de desempallegar-vos de mi tan fàcilment. He de repetir que no és la resposta correcta, aquesta frase tant superficial sobre mi la podria enunciar qualsevol que no em conega.

Llavors, pensem. Què és allò que ens fa ser únics? Allò que ens caracteritza? Allò que, encara que t’abandonaren a un país desconegut, continuaria amb tu? Què és? I per què no pensem mai en aquestes coses?

Tots podem respondre aquestes preguntes, i sobretot a l’inicial, que és tan senzilla i tan complicada alhora que no sabem que és el que ens demanen.

Jo sóc qui jo decidisc ser. I qui he decidit ser? He decidit ser una persona analítica amb la seua societat, que vol comprendre el perquè del comportament humà.

I per què he decidit açò? Què és el que m’ha condicionat? No tinc por que ho sapigueu, sóc com qualsevol altre, i vaig a predicar amb l’exemple per a que els demés s’obriu després també. Sempre m’he considerat una persona que no ha entès les formes de reaccionar de la gent. Per què davant el mateix estímul cada persona reacciona d’una manera diferent? Per què a tots els grups socials hi ha una persona que directament o indirectament, governa sobre el cúmul de gent? I més coses que, per a estalviar temps, em botaré. Aquestes preguntes que, ja de ben petit, assaltaven la meua ment, m’han conduit a desenvolupar una ment crítica, analítica amb les persones i la societat en general, per a poder trobar una resposta i ser capaç d’entendre. Llavors, la meua meta, il·lusió i joia era aquest objectiu, aquestes respostes. Vaig estudiar una carrera d’acord amb els meus interesos i cabòries i això ha fet que en aquest moment estiga aquí.  

Hauré de contestar també què és el que no he decidit ser i, per contra, sóc.

Sóc una persona tranquil·la, amb la mania d’esperar 3.5 minuts exactes abans de prendre’m la infusió de cada matí i d’evitar a tota costa portar el parell de mitjons correcte, sempre duc un mitjó de cada classe, pujar els escalons de puntetes i baixar-los de dos en dos, bon escoltador i perfecte observador, tafaner, lent però constant, exigent amb mi mateix i amb ganes inesgotables d’autosuperació, fumador esporàdic de... ejem, punxa, crític ... podria continuar però no vull avorrir.

I què és el que he adquirit al llarg de la vida.

Una dualitat mental que s’encarrega d’analitzar-me d’una manera més crítica que als demés i que s’encarrega de confondre’m a mi mateix creant períodes de temps d’ebullició mental. Por a les boles de pèl capil·lar des que la meua àvia morí entravessant-se  amb uns quants pèls al menjar, necessitat de llegir el periòdic cada matí...

Però també som un fluix d’energia orgànica que neix, viu i mor. Som perfectament imperfectes i únics, igual que tots els demés.

Som nosaltres i les nostres circumstàncies, nosaltres i la nostra genètica, el coneixement i l’experiència.Ho som tot, i no som res.

-Qui és vosté i què fa a aquesta aula? – em pregunta un home grassonet que acaba d’entrar pel marc de la porta de l’aula, mig coixejant.

-Em dic Sergi Amazones Tramoller i sóc professor de psicologia, i disculpem, però està interrompent la meua classe. –dic mentre els alumnes riuen per baix del nas després d’escoltar la meua resposta, tant típica, com jo mateix havia dit abans, a la pregunta que portava 40 minuts exposant.

-Em disculparà vosté a mi, però sóc en Robert Soler Per i aquesta és la meua aula i el meu horari per a impartir classes d’estadística, està ocupant vosté el meu temps i tècnicament, interrompent la meua classe.

Vaig quedar confós. Què estava dient-me aquell senyor amb pinta d’haver-se adormit i, amb les presses, haver vessat una part important del cafè sobre la seua camisa. Es veia notablement nerviós, a pesar dels seus esforços per amagar-ho. Canviava freqüentment de cama el pes del cos, i les seues foses nassals s’obrien i tancaven d’una forma estranya.

 Vaig reflexionar. Avui era dimecres, i em tocava impartir classe a l’aula 103.7.

-Sent dir-li que s’ha equivocat d’aula –li dic mentre tranquil·lament li oferesc el meu horari perquè comprove per ell mateix que dic la veritat, i és ell el que no es troba al lloc on ha d’estar.

Veig com el tal Robert Soler, agafa amb la mà esquerra el meu horari i, mentre el llig, es passa l’altra mà pels cabells, estranyament abundants per a l’edat que aparenta tenir.

-Mire, sent dir-li que aquesta és l’aula 108.7. –diu amb un lleuger somriure de triomf als llavis, que deixen parcialment al descobert unes dents esgrogueïdes pel cafè i desalineades.

-Com? – mire perplex el cartell de fora i comprove que el meu interlocutor té raó.

Observe els alumnes de la classe.

-I per què no m’heu dit res vosaltres?

Un jove d’aspecte descuidat s’incorpora resoltament i diu:

-Al principi, disculpem però estàvem un poc desconcertats i després, vosté mateix no ens ha deixat parlar, el seu entusiasme l’ha absorvit per complet.

-Si, de fet han hagut algunes persones que al veure la seua negativa a escoltar, ha marxat de classe.-acaba per adobar una companya que em mira amb una mescla d’admiració i llàstima.

Gire el cap cap a en Robert i ell em torna triomfant el meu horari.

-Disculpem – la meua perplexitat és palpable- no sé que m’ha pogut passar.

-Tranquil, vaja i descanse una mica, potser que tot açò siga cansament o tensió, aquests moments no són molt fàcils per a ningú, oi? Tanta revolta i demés, un va de cap. – em mira esperant la meua complicitat.

Tranquil·lament, agafe el meu maletí verd fosc sintètic i isxc mentre mire les persones que habiten el meu microcosmos diari, mire les cares, diferents en cada cas, unes expressen avorriment, altres diversió, fàstic, admiració, llàstima, son... 

Pense mentre tanque la porta, mig divertit mig embolicat, m’encanta aquest ofici.

Recordes?

Què diries si et proposés pintar l’herba verda de taronja? I si entrarem a un supermercat amb uns altaveus amb el so al màxim i ballàrem pels corredors? I si fem un deliciós pastís de llima amb una inscripció alegre a la coberta, cridem a un pis a l’atzar i l’entreguem a la primera persona que ens obriga la porta? I si fem una figura amb les fulles que cauen a la tardor per a poder veure-la des del teu balcó? I si amaguem uns altaveus al mig d’un carrer i des de l’altra punta comencem a dir frases per a fer somriure els accelerats vianants? Què diries?

Saps? Haurien de fer un to de pintura del color dels teus ulls. Jo em pintaria l’habitació així. La pròxima vegada que ens veiem, portaré una gravadora oculta per a poder capturar el so del teu riure i utilitzar-lo com a simptonia del telèfon. I la pintada que em deixes sempre a l’espill, quan et pintes els llavis rojos per a sortir de festa, la conservaré amb laca. I aquest divendres et convenceré perquè el dissabte ens tenyim les puntes dels cabells de color celest, per a desafiar el color gris encapotat del cel que hem de vore durant tot l’hivern. No vols que s’acabe l’hivern? Si al menys poguéssim escriure en el baf, missatges secrets que sols poguéssim llegir nosaltres... O gravar una cançó amb el ritme que provoca la sola de les nostres sabates contra el terra fred... Recorda que hem de representar totes, la tapa del disc dels Beatles al pas de zebra, i fer-nos la foto! La emmarcaré i la colgaré a la meua habitació. Aquest és el nostre últim any...

Sabies que de petites no et suportava?  Eres massa pesada, massa apegalosa... quan veia la teua melena negra moure’s cap a mi i que els teus ulls rogencs intentaven teixir una xarxa cap als meus ulls negres em posava dels nervis, eres massa afectuosa per a mi... sempre m’ha agradat anar a la meua, sense estar pendent dels altres, ho saps.

Encara no sé com aquell estiu, als 13, ens vàrem confiar tant l’una a l’altra. Pensava que mai encaixaríem, tan diferents... En realitat, mai havia tingut amigues de veritat. Encara que crec que tu tampoc, cosa que m’estranya moltíssim. Jo, sincerament, recorde que quan m’abellia eixir a fer un volt, agafava la bicicleta, amb un llibre i una botella d’aigua a la motxilla i me n’anava a una petita bassa, envoltada de natura, a mitja hora del poble. És el meu lloc favorit. Mai vaig enyorar la presència d’un amic fins que et vaig conèixer, va ser estrany, però va ser com si dues peces d’un trencaclosques, que havien estat sempre al mateix costat de la taula, encaixaren per sorpresa a la fi.

Aquell estiu... te’n recordes? Les nostres famílies varen llogar el mateix pis al costat de la platja per dues setmanes. Jo en aquell temps, tenia problemes per a dormir, i m’escapolia per les nits a la platja per a escriure missatges a l’arena. Creia que a la matinada següent, algú ho trobaria i creuria que era una aparició, o obra d’extraterrestres! A tu t’agradava fer fotos des del teu balcó a les estrelles. Saps? Jo no sóc una estrella. Et vas equivocar en la majoria de les fotos.

Després, als matins, jo eixia a traure la brossa i a comprovar que els meus missatges encara estaven allí, o si algú els havia vist, tu eres com un missatge amb cames corrent amb regularitat a la vora del mar. Solia seure al mur de la platja durant cinc minuts a veure’t  córrer. Em divertia llegir la frase, cada dia diferent, a l’espatlla de la teua camisa.

Ens vàrem apropar l’una a l’altra d’una manera simultània. Em sorprèn com poden conèixer-se dues persones des de la seua infància i no saber absolutament res una de l’altra. Eixes dues setmanes enllaçarem les nostres vides, coneguérem totes les nostres pors, ambicions, alegries i dubtes.

El curs següent intentàvem arribar sempre deu minuts abans a classe per a deixar uns dibuixos, sobre com veiem realment els nostres companys, a les seues taules. No ens varen descobrir fins que faltaven quatre mesos perquè finalitzara el curs, i quan ho feren, el nostre reduït i exclusiu grup de dos amigues, augmentà a cinc. La veritat és que als nostres companys els agradaven aquell tipus de dibuixos, sobretot perquè anaven acompanyats d’algunes frases que sempre feien riure a més d’un.

Admetem-ho, l’institut es va quedar buit sense nosaltres, sense aquelles xicotetes coses que fèiem que convertien el dia en una moment únic i original. Mai ens van agradar les coses uniformes i monòtones.

Al batxillerat ens posaren a classes diferents, i a més a un nou centre... açò sols féu que les nostres “aportacions” al centre, foren més contundents. Un dia, vàrem invertir la distribució dels seients de manera que semblara que eren els alumnes els que anaven a donar la classe. Va ser divertit, perquè els alumnes s’ho prengueren de debò, i els professors, als quals feu gràcia l’ocurrència, accediren a donar quinze minuts de les seues classes, per a que donaren ells la classe, per estrany que sembli, no va haver cap incident.

En primer de carrera, aconseguírem retrobar-nos totes i ens vàrem convertir en companyes de pis. Recordes aquella primavera? Quan a pasqua muntàrem un mini concert a la plaça principal de la ciutat? I com, mitja hora després, fugíem com ànima que porta el dimoni, però rient com boges quan va vindre la policia?

I la cara que va posar el nostre company quan va entrar al pis i se n’adonà que cada habitació representava un país? Quatre anys que visquérem juntes o férem amb cinc cultures, cinc idiomes etc. Va ser curiós que totes volguérem estudiar filologia, encara que cada una d’una llengua diferent... i aquelles classes que ens donàvem a nosaltres mateixes... als dos anys de seguir aquella estranya forma de vida, cada dia parlàvem en un idioma, segons al país al on “visquérem” aquell dia.

Recordes el dia en què Júlia, cansada de l’estiu, va voler que ploguera... es va posar sota al balcó i li vàrem tirar aigua pressionant amb l’arruixadora cap amunt. L’arc de san Martí que aparegué va ser meravellós. No tardares en immortalitzar-lo. El tinc penjat  la porta de la meua habitació.

Va ser trist, però emocionant, separar-nos. Dafne, per fi, se n’anà a Itàlia aquest últim any, trobe a faltar la seua manera airosa i gràcil de parlar en italià quan es cabrejava perquè els veïns es queixaven quan tocava la bateria, o la seua forma de vestir, amb les sabates diferents entre si, i amb els artístics logos que es dibuixava ella mateixa a les seues típiques dessudadores amples, el seu mal humor al despertar... Sé que a tu et va afectar més la partida d’Àlex a França, éreu el duet perfecte de guitarra i baix, i també sé que et copiaves tots els seus poemes per a enviar-los després anònimament a la gent de la universitat. La veritat, es que era la millor cuinera de totes nosaltres, i el seu crit de guerra matiner actuava molt eficientment com a despertador.                                                                                                                                            Estic preocupada per Júlia, últimament està molt deprimida a causa d’haver perdut un any d’estudis, ja no és el que era. Recordes quan, tres mesos després de viure al pis, entrarem i es trobarem amb que havia manat canviar totes les portes perquè s’obriren al contrari de com les teníem? Va ser estrany però ens va agradar d’una manera unànim. Recorde que va haver un any en que es va obsessionar amb la dansa japonesa i va intentar ensenyar-nos a totes, o quan es va entossudir a portar aquelles sabates de fusta, que porten els japonesos, per tots els llocs... Una cosa, de la que estic segura que no m’oblidaré és del dia en què vaig complir 21, es va clavar dins d’una caixa enorme, amb un pastís de formatge japonés, i em va enviar un missatge per a que obrira la porta... quan vaig obrir la caixa i va eixir de sobte cantant el “Happy Birthday”, posant-me el pastís quasi que al nas... recorde que ens vàrem tirar totes a terra, enroscades de la risa i quasi sense poder respirar de tant de riure. I ara... tornem a ser tu i jo... com al principi de tot, quan teníem 13 anys... M’esforce a somriure i aprofitar al màxim el temps que em queda per a compartir-lo amb tu, però encara no me n’he anat i ja et trobe a faltar...  

Hui mire cap al cel i el sol m’il·lumina els ulls... mire cap enrere i veig a la meua família i a tu despedint-me amb la mà. El teu somriure no vacil·la, hem aprofitat al límit tot el nostre temps juntes. No puc imaginar-me una altra manera de passar el temps amb tu de com ho hem fet. No sé si aquesta serà l’última vegada que et veig, però l’espill amb la marca dels teus llavis l’he fet miquetes per a poder elaborar un de nou, més petit, amb eixe tros. Sé que milloraràs conduint cap endarrere espantant a tots els vehicles que passen al teu costat.                           Les puntes dels nostres cabells es diverteixen competint amb el blau del cel, i els teus ulls continuen desafiant-me amb el seu color. Deixe que la xarxa es cree entre nosaltres i així, et mire per última vegada. Em despedeisc  dels  meus pares amb un somriure i un gest amb la mà i els done l’esquena per encaminar-me cap a l’avió mentre recorde totes les petites coses que hem aconseguit aquest any.

L’avió ja s’ha enlairat i un somriure se’m dibuixa a la cara al recordar el que em vares dir quan et vaig preguntar: què et pareix si pintem l’herba verda de taronja? Propose que ens repartim el treball d’una manera equitativa, no faces el gandul com de costum. Per cert, no fa molt, vaig vore que la pintura tenia un descompte del 20% al centre comercial, vols que passem per allí aquesta tarda i demà al matí ens posem mans a l’obra?                                                                                          El ball al supermercat no ens va quedar molt bé, haguérem d’eixir corrent al minut de començar, però els altaveus al carrer no ens els varen descobrir i ho repetírem varies vegades... el resultat està immortalitzat en més d’una foto de persones somrient etc.                  En quant al pastís... no havies d’ haver eixit corrents al mateix moment en què la gent els rebia! Em deixaves a mi amb els braços encara en l’aire!                                            Aconseguírem que les fulles formaren una imatge realment curiosa! El teu ull hàbil no va tardar en capturar la imatge a la càmera, i menys mal! Perquè  pocs minuts després, les fulles pareixien dir-nos adéu ballant amb l’aire i allunyant-se cap al lloc on realment volien estar... es vam acomiadar d’elles com els pares s’acomiaden dels fills que finalment han trobat els seu lloc.

Fa poc vaig vore a una tenda de pintura, un to que em va deixar glaçada, i endevina què? Cada vegada que desperte, veig el color dels teus ulls envoltant-me, i a la paret, un quadre de cinc xiques imitant la tapa d’un disc dels Beatles al pas de zebra, i a sota, els seus noms: Àlex, Júlia, Dafne, Iris i Noa. Tanque la porta i veig un quadre d’un arc de san Martí. Se’m dibuixa a la cara un somriure... Iris... vols continuar recordant?

Per als addictes al temps

El temps fa fàstic. No el temps com a oratge, no, em refresc al temps de la vida, el que en hem encapritxat d’empresonar a rellotges d’arena, d’amagar amb cremes antiedat, de combatre corrents a tothora...

El temps fa fàstic, si més no, a mi em fa fàstic. El temps ens distancia de les persones, ens destrueix i ens produeix estrés amb la seua escassesa.

Em fa fàstic però, en vull més. Tinc mono de temps, vull que els dies tinguen 48 hores, i quan en tinguen  48, en voldré més i més.

El temps, bé valuós i preciat, càstig, condemna i maledicció; amo i senyor del món i de la vida.

El temps, que tant ansiem i que tant malbaratem. Caldria una paperera de temps, un lloc on deixar-lo perquè un altre que en necessite el poguera agafar, sense ànim de lucre, és clar.

Calma addictes al temps, ho proposaré, però per què no disfrutem del “colocó” de temps que tenim ara mateix, i ja pensarem en el temps futur?

I, sí, en volem més, simplement per mono i costum. En canvi, llancem el que tenim ara a les mans, corrent-nos per les venes... alguna cosa funciona malament, no?

Tranquils amics, no vull que us deixeu el vici, sols plantegem-nos unes quantes coses sobre ell.