La foia et senta bé

Ella porta un vestit llarg, roig carregat, fosc sang, lluent, apegat al cos, que li marca les escasses corbes de la seua diminuta persona, però no és al físic al que et fixes, és l'aura, un no sé què, que hipnotitza, que atrau, que fa embogir, la follia és un trage que et senta bé, i ella el sap portar.

S'arrima a tu i et trau a ballar. Junts, doneu voltes i més voltes, sense parar, i agafeu velocitat. Jo, que us mire, ja no sé qui és qui, s'ha format un cercle malaltís, pareix que no sàpigues eixir, que t'hages perdut al camí, o a un laberint roig sang, diem-ne laberint, diem-ne pou, diem-ne psiquiàtric.

La demència t'ha vençut, i es que a carisma no li guanya ningú, i no et culpe, jo vaig caure ja fa anys, per això et puc veure des de la meua sala, assentada a una butaca, completament sedada, però el cap no para. Podran dormir-me el cos si volen i poden, podran dir-me totes les barbaritats i coherències que vulguen, però la meua sang continua ballant, i és una malaltia que m'agrada, em destrossa i em consumeix.

La meua mirada es fixa, com una fletxa que ha encertat diana, als teus ulls, i ho puc vore, continuen ballant, a aquell saló de tons obscurs encara que perfectament il·luminat, amb la noia del somriure torçat, que té un no sé què additiu a l'aura, continues agafant velocitat sense deixar de girar. Pot ser per això estàs marejat i t'has hagut de assentar, per aquest motiu, ta mare, preocupada perquè se te n'ha anat de les mans, t'ha portat a aquest lloc infernal toca ovaris, collons en el teu cas, però tu no t'enutges que ho fan pel teu bé, volen fer-te oblidar, esborrar, aniquilar, eradicar de la teua ment  el lloc on els teus ulls em diuen que encara estàs.

Recline el cap a la butaca, tanque els ulls, respire, destense el cor i pense "vull saber què li ha dit ella, té un repertori tan ampli i variat, tan divers, tan màgic i especial... què li haurà dit?"

Pots apostar, noi dels ulls perduts, dels llavis morts, del cos espantat, que et faré parlar, pot ser per sentir-me més a prop d'ella o pot ser per a ajudar-nos a llevar-nos la del cap, qui sap? El temps ho dirà.

El vals de les fulles

La Miranda seia a l'ala dreta de la cafeteria que es trobava a tres carrers del seu pis, relaxada. Com cada matí, de dilluns a divendres, s'alçava amb temps per a poder gaudir del cafè matiner d'aquell lloc. La serenitat l'acompanyava.
La seua taula quedava situada, tot just, al costat de la cristallera amb vistes als ametlers del passeig, i mentre es prenia el cafè, glop a glop, la Miranda reflexionava, a gust, sobre la seua vida. Ho tenia tot, pensava mentre es delectava observant la caiguda d'una fulla que pareixia ballar a l'aire, es trobava a la flor de la vida, 24 anys, amb un físic d'escàndol que l'havia catapultat a la fama com a model i, ara també, com a actriu, el seu sou era més que envejable, el qual li permetia una independència i llibertat plena, la seua parella despertava els cels de moltíssimes noies, i l'estimava amb bogeria.
La fulla es mantenia sospesa a l'aire gracies al vent, company de vals, que l'empentava i jugava amb ella fent-li donar voltes amb una gracia celestial.
I què dir de la seua persona, carismàtica, decidida, forta, independent, amb personalitat i caràcter, li encantava com era i, la colla de seguidors que tenia demostrava que, als demés, també.
La fulla anava a dreta, a esquerra, amunt i girava, què bella dansa, tan gràcil i elegant, tan sofisticada. Encreua les cames, unes llargues i fines cames, mentre es banya delicadament els llavis amb la llengua i deixa anar un petit petó a l'aire. El cambrer passa enfeinat, carregat i extenuat. Es retira els cabells del muscle amb un gir de canell i observa cóm es despenja una altra fulla, és tan bell... El mòbil vibra sobre la taula, el deixa fer, fa un altre glop al cafè, el cambrer torna a passar, ara amb les mans buides, algú el crida.
La primera fulla s'arrima al sol i pareix estirar-se cap al cel uns escassos segons, com si badallés, no vol tocar llit, però ho fa, mentre, la segona fulla comença la dansa.
Fa un altre glop de cafè, contenta, es repenja a la cadira i acluca els ulls, torna a passar el cambrer, ara carregat. El noi, fascinat per la bellesa de la Miranda, s'entrebanca amb els peus, mentre es girava cap a ella, i el ganivet que duia li talla la galta esquerra. Del bot, la Miranda vesa sobre sí el cafè, calent, quedant-li la pell de la panxa i les cuixes tota irritada, s'arma un guirigall.
La Miranda, amb els ulls oberts desmesuradament i amb un rictus de dolor, comença a cridar, fent moviments exagerats amb les mans mentre es tapa el reguer de sang que li brolla per la galta, el cambrer en estat de shock, i s'activa la càmera ràpida.
L'escena finalitza amb una promesa de demanda al cambrer, una queixa front al seu cap, una gran i lletja ferida a la cara que, més tard sabrà, li deixarà cicatriu, i una taca estesa per l'abdomen i les cuixes, que quedaria en forma de cremada. El mòbil, guardant un missatge de la seua millor amiga dient-li que la parella l'enganya, i una gravació de veu esperant al contestador del pis, on se li fa saber que la policia vol contactar amb ella, l'informaran de l'accident de tràfic on han mort els seus pares. L'agència de models, al mes, li diria que no la volien més a l'equip, que havia perdut l'encant i, de part de les companyes, li recomanaven un psiquiatra, per a tractar-se la depressió per la defunció dels seus progenitors. El cap de rodatge es voria obligat a incomplir el contracte i fer-la fora de la sèrie, la substituiria per una altra que no fos alcohòlica i que arribés a la feina neta, puntual i sòbria. La falta d'ingressos i el seu elevat cost de vida li impediria, als huit mesos, pagar el lloguer del pis de luxe al que habita, obligant-la a vendre joies i pertinences per un valor molt més baix del seu cost real, i que no impediria que acabés al carrer.
I així, s'adonaria, seguda a la cera del passeig, amb una sabata de tacó reballada, les calces esgarrades, la falda entubada mig pujada, els llavis mal pintats, el rímel corregut i els cabells desfets, que les fulles ja havien deixat de ballar aquell elegant vals, que el vent s'havia cansat ja d'elles i ara romanien al sol, víctimes de la gravetat i la tardor, quetes, trencades i al muntó, com qualsevol cosa, que ningú es digna a mirar.