La Metàfora

La Metàfora és una nena mentidera i escorredissa, que s'amaga, que llisca, però que quan apareix per la porta de ta casa és un goig, és un plaer escoltar-la parlar i sembla que sempre tinga la veritat a la mà.
Pobra metàfora, sempre ha sigut una incompresa, i com ningú no la conegut realment, doncs s'estén mala fama sobre ella i tots la volen eludir.
Mireu com plora Metàfora, mireu! I què valenta és, doncs no plora per ella, plora per vosaltres, pobres ignorants, que no la sabeu desxifrar i, per això, li atorgueu la veracitat.
Ella es queda satisfeta quan parla, no amaga res, diu tot el que ha de dir, però les paraules tenen una bellesa tan aclaparadora, tan colpidora, a la seua boca que, la gent, amb el seu amor cap a les aparences  i la superficialitat, es perd, no l'entén, la taxen de mentidera, i ella torna a plorar. Sols té una amiga, la seua germana major Al·legoria, que la tranquil·litza i li ensenya retòrica, doncs "una nena ha de ser culta i s'ha de formar", li diu, a més, l'encoratja dient-li que no perda l'esperança, en una de les cases a les que normalment es presenta, a un d'aquells portals on la reben, algun dia, trobarà una o diverses persones que la desxifraran i la sabran mirar, de forma pura, sense més, sense cap tipus de colador, i eixos seran els seus amics, pels que no caldrà plorar i mereixerà lluitar.

T'ho propose

Vaig a proposar-te una cosa, no sé si t’agradarà, però es que a hores d’ara no ho puc parar de pensar. Ens hem podríem anar ben lluny, les dues juntes, sense que ens importe ningú més, començar un nou estil de vida, et propose un cercle viciós de riures, animalades, bestieses, desordre, una porqueria tot, d’aquestes que a tu t’agraden, et propose poder ballar “la Macarena” nues pel saló, cridar des del balcó i tirar gots d’aigua, com fem tu i jo. I sí, sé el que en diu ta mare de tot açò, i et dic que no m’importa, i que a tu no et deu importar, perquè ens n’anem a ballar, ens n’anem a somiar. Sí, sé el que ella et dirà, tot el que intentarà i farà, però t’ho ajudaré a afrontar, perquè sincerament, no ho podria suportar, ni ho podria ni ho voldria suportar, ets l’única persona de la que no em vull separar.

Així que ens n’anem a córrer, per pinades seques, amb la càmera a l’esquena i blocs de dibuix baix el braç, i al arribar a un clar, d’aquestos lletjos, dels que ningú mira mai, comences a fer-me fotos, i jo et comence a dibuixar. I ara ja podem fer-la petar, i el temps passa, l’espai s’esborra i tot torna a començar, redescobrint una nova realitat, que, a qui li importa? I a qui li importarà? Em mires maliciosament, amb el teu somriure endimoniat als llavis, s’ incorporem de sobte i ens posem a cridar i a dir tot allò que no volem que ningú puga escoltar, fins que no podem més, quedant panteixant, i ara sóc jo la que et mira maliciosament, amb un somriure endimoniat, perquè sé que vas a acceptar, perquè tot açò no pot acabar.

Com ja està bé de tanta xerrameca, entrem a ta casa i comença el pla. Li ho dius tot a ta mare i, com és natural, no et vol deixar anar, perquè sap que no tornaràs, fins a tal punt l’has detestat, però es que jo estic igual, i tu ho saps. Insisteixes i insisteixc, i et poses a plorar, amolles tot allò que sempre has pensat i els meus ulls s’obrin de bat a bat. La seua mà li tapa la boca mentre les llàgrimes li llisquen galtes avall, i s’intenta arrimar, la teua mà, disparada, li aparta el braç, ja has explotat, has explotat i ara no pots parar, el torrent de paraules t’ofega la gola i tinc por per que et pugues desmaiar, i es que el cor se m’ha accelerat, perquè quasi que no ho puc afrontar. Ta mare et deixa, finalment ta autoritzat, sortim d’aquella gàbia per a pardals i comences a volar, et gires i em mires, alguna cosa ha canviat, somriem les dues, sense poder-se controlar, i s’abracem sense final, perquè ja està, ens ho acaben de regalar, del cel ha caigut una làmina de cartolina, per a plasmar el que ens ve per davant.

I ara, relaxades, decidim anar a passetjar, el carrer és ampli i il·luminat i la gent passa pel nostre costat sense reparar al teu somriure extasiat, als teus ulls brillants, als colors rojos de la teua cara, et deixes anar pel teu característic nerviosisme i la teua forma de ser destabacada, fent voltes i gesticulant apassionadament, els meus ulls s’hi fixen, ja no hi ha ninguna paret, ni tan sols de paper, entre nosaltres, ens movem dins d’una mateixa dinàmica, el trencaclosques s’acaba de completar per a poder començar. Es a aquest moment quan ell passa per ací, ens mira i s’atura, la seua presència està camuflada per la camada de figures que ens envolten. Tranquil·lament, eleva els braços i emmarca els nostres cossos entre els seus dits mentre tanca un ull. Nosaltres, contentes, ens girem de sobte, deixant-li entre les mans la imatge, la petita imatge, d’una estrella naixent que encara no es veu, però que, per la cara de sorpresa que fa, pareix que ha vist. I es que, per a què més? Pensa mentre apareguem a les seues mans, si podem voler el que no es veu? 

Gracies per superar-me

L'he superat de tantes i tantes maneres i a àmbits tant diferents que no em puc evitar sentir superior. L'he superat sense que ella ni se n'adonara, petites pulles amb mi mateixa, i no ho sap veure ningú, no ho veu ningú, i això fa que em supere.

Em supera sense saber-ho i la seua ombra em mira per dalt del muscle, ni es preocupa, tant clara té la seua victòria, i fa mal. Fa mal per orgull, i fa mal perquè em fa odiar-la i no la vull odiar. És tant poca cosa per a mi... no m'agrada que gent així obtinga tanta atenció per la meua part, però ací, entres tu.

Em fa ràbia, perquè té la teua atenció també, i molt més que simple atenció, em fa igual i, al mateix temps, em sorprèn descobrir que no em fa igual, perquè veig el teu engany, ho veig als teus moviments i a la forma de parlar, que no ho pots evitar, em fa mal. I no és a mi a qui enganyes, jo ho tinc clar, ets tu qui s'ho vol creure com un desesperat. Em fa mal sense poder evitar-ho, però després vens a posar-me pomades i tiretes per intentar-me alleujar.

M'has superat de tantes i tantes maneres... és sorprenent la manera en que em toleres, és sorprenent...

I sé què gent com tu no podré trobar, o, almenys, em va a costar.

No vull pensar que tot açò acaba, clar, tot té un final, però jo he vist l'etiqueta, freda i esperant, i és ben cert que no la podem esquivar. Torne a pensar a la manera amb la que m'integres a la teua persona, d'una forma tan natural, com si dels batecs del cor es tractara, malgrat els mals de cap que et dec haver causat, i continue sorprenent-me, doncs mai ho haguera endevinat.

I s'obri ara, amb tots aquests pensaments, una capsa que creia vetllada, ja oblidada, congelada, a la part més interna del meu ésser, i continue sorprenent-me. Cóm dóna de voltes la vida, despertant somnis abandonats i destrossats. És ara com, semblant a un torrent, em ve a la retina la imatge d'un nen sagnant pel cop d'una pedra, experimentant per primera vegada la seua perdició, el seu vici, ja ha quedat enganxat, mentre la sang li llisca i la va observant, és el dolor que tant li agrada, el que el farà buscar, el que l'encadenarà, i no ens donem compte del "quan" ens hem quedat atrapats pels sentiments, per les emocions, per aquests desitjos tant irracionals que, si els acceptàrem, ens farien perdre el cap. Hi ha persones que els guarden a una capsa, una capsa senzilla, feta de fang, que passa desapercebuda i al final s'oblidarà. Però ara s'obri la capsa, la que jo creia vetllada, ja oblidada i congelada, i et torne a mirar i em torne a sorprendre, i cóm fa de mal la distància, que ens ha separat, i cóm fa de mal el temps, que se'ns ha escapat, i com vola de ràpid el pol·len, al que em quede mirant, i tu sorprenent-te, pel simple fet de mirar, i això m'agrada, encara que em coste d'acceptar, però s'ha obert la capsa i ja no ho puc evitar, desitge trencar la distància, dominar el temps, i tindre't ací al meu costat.

Quanta gent tanca els ulls i es deixa portar, quina meravella, poder deixar de pensar, i és aquest el meu problema, però no m'importa, perquè estic cansada i ja no et vull analitzar. Ara vull rebre una capsa, plena de llibres per llegir, i temps per a fer-ho, és l'únic que se m'ocorre que es puga comparar, no vull veure pel·lícules, perquè desitjaria tindre't al meu costat, i és que, una bona companyia, grata i de qualitat, qui la pot comprar?

Desfullant el no-res

Conegueu la decepció de voler obrir una caixa tancada amb ferradura amb totes les vostres forces i, quan ho aconseguiu, la trobeu buida?

On queda tota eixa il·lusió que us empentava a buscar la clau?

És com anar llevant-li els pétals a una flor, amb desig i fruïció, amb curiositat i expectació, per a, finalment, trobar-se amb que no hi ha res, que no alberga res, que no té res per a aportar, que era simplement això, pétals, no hi posseïa el misteri d’una segona interpretació, d’un altre contingut, d’anar més enllà, d’un lloc més important al món que allò, el visual, no tenia res més, però ha tingut el valor de fascinar-nos, d’ocupar-nos una estona, tractant de despullar-la, de deixar-la al seu estat més indefens i pur, més senzill, al seu estat primitiu.

Conegueu eixa decepció? Ho feu? Ho heu fet?

Mai res us ha obsessionat fins a aquest punt? De buscar raons on no hi havia? Arguments inexistents? Fons plans?

Vivíem millor a la ignorància, podem arribar a pensar, però... això és cert? Us agradaria continuar perdent el temps amb eixe tipus de coses si coneguéreu la veritat? Us agradaria continuar creen que allò és meravellós? Fascinant? Digne d’exploració?

Com creeu que es sentiria aquella flor si coneguera les vostres expectatives sobre ella, sabent que us va a decebre?

La podeu culpar? Però... o podeu evitar?