T'ho propose

Vaig a proposar-te una cosa, no sé si t’agradarà, però es que a hores d’ara no ho puc parar de pensar. Ens hem podríem anar ben lluny, les dues juntes, sense que ens importe ningú més, començar un nou estil de vida, et propose un cercle viciós de riures, animalades, bestieses, desordre, una porqueria tot, d’aquestes que a tu t’agraden, et propose poder ballar “la Macarena” nues pel saló, cridar des del balcó i tirar gots d’aigua, com fem tu i jo. I sí, sé el que en diu ta mare de tot açò, i et dic que no m’importa, i que a tu no et deu importar, perquè ens n’anem a ballar, ens n’anem a somiar. Sí, sé el que ella et dirà, tot el que intentarà i farà, però t’ho ajudaré a afrontar, perquè sincerament, no ho podria suportar, ni ho podria ni ho voldria suportar, ets l’única persona de la que no em vull separar.

Així que ens n’anem a córrer, per pinades seques, amb la càmera a l’esquena i blocs de dibuix baix el braç, i al arribar a un clar, d’aquestos lletjos, dels que ningú mira mai, comences a fer-me fotos, i jo et comence a dibuixar. I ara ja podem fer-la petar, i el temps passa, l’espai s’esborra i tot torna a començar, redescobrint una nova realitat, que, a qui li importa? I a qui li importarà? Em mires maliciosament, amb el teu somriure endimoniat als llavis, s’ incorporem de sobte i ens posem a cridar i a dir tot allò que no volem que ningú puga escoltar, fins que no podem més, quedant panteixant, i ara sóc jo la que et mira maliciosament, amb un somriure endimoniat, perquè sé que vas a acceptar, perquè tot açò no pot acabar.

Com ja està bé de tanta xerrameca, entrem a ta casa i comença el pla. Li ho dius tot a ta mare i, com és natural, no et vol deixar anar, perquè sap que no tornaràs, fins a tal punt l’has detestat, però es que jo estic igual, i tu ho saps. Insisteixes i insisteixc, i et poses a plorar, amolles tot allò que sempre has pensat i els meus ulls s’obrin de bat a bat. La seua mà li tapa la boca mentre les llàgrimes li llisquen galtes avall, i s’intenta arrimar, la teua mà, disparada, li aparta el braç, ja has explotat, has explotat i ara no pots parar, el torrent de paraules t’ofega la gola i tinc por per que et pugues desmaiar, i es que el cor se m’ha accelerat, perquè quasi que no ho puc afrontar. Ta mare et deixa, finalment ta autoritzat, sortim d’aquella gàbia per a pardals i comences a volar, et gires i em mires, alguna cosa ha canviat, somriem les dues, sense poder-se controlar, i s’abracem sense final, perquè ja està, ens ho acaben de regalar, del cel ha caigut una làmina de cartolina, per a plasmar el que ens ve per davant.

I ara, relaxades, decidim anar a passetjar, el carrer és ampli i il·luminat i la gent passa pel nostre costat sense reparar al teu somriure extasiat, als teus ulls brillants, als colors rojos de la teua cara, et deixes anar pel teu característic nerviosisme i la teua forma de ser destabacada, fent voltes i gesticulant apassionadament, els meus ulls s’hi fixen, ja no hi ha ninguna paret, ni tan sols de paper, entre nosaltres, ens movem dins d’una mateixa dinàmica, el trencaclosques s’acaba de completar per a poder començar. Es a aquest moment quan ell passa per ací, ens mira i s’atura, la seua presència està camuflada per la camada de figures que ens envolten. Tranquil·lament, eleva els braços i emmarca els nostres cossos entre els seus dits mentre tanca un ull. Nosaltres, contentes, ens girem de sobte, deixant-li entre les mans la imatge, la petita imatge, d’una estrella naixent que encara no es veu, però que, per la cara de sorpresa que fa, pareix que ha vist. I es que, per a què més? Pensa mentre apareguem a les seues mans, si podem voler el que no es veu?