Paraules escrites amb foia per una noia amb paranoia.

Jo pinte el que veig, cante el que escolte i escric el que imagine.

No sóc bona dibuixant, desafine amb el cant i no trobe paraules per a expressar-me.

Em quede cega, em torne muda i la ment se’m seca.

A la foscor dels meus ulls la ment se'm torna lúcida; al silenci dels meus llavis, les orelles creixen; a la reclusió mental, els raonaments es precipiten… però m’anomenen boja.

Se me’n fot. Quan et declaren boja tens llicència per a fer, dir o escriure el que vulgues, no tens càstig, i a més, aconsegueixes major difusió, morbositat se’n diu.

Tinc una ànima artística, no sóc una persona artística.

Ho he dit, no seré la persona que capte la teua essència amb una pintura o amb una fotografia; no seré la persona que amb cants o acords t’entre per les orelles i arribe fins al teu cervell convertint-me en ocupa; però podria provar a ser la boja que escriu incoherències, que aconsegueix que tingues un text seu a les mans i que pot ser, alguna de les seues frases reflexarà els crits de la teua ànima opresa, els plors del teu cor encollit i les manies del teu cervell torbat. Pot ser alguna de les meues frases aconsegueixca moure un no sé què a dintre teu i et deixe un regust especial a la boca, o potser tot açò són fantasies sortides d’una ment bajoca.

Podria ser les paraules que contenen les pàgines beix del teu llibre gastat, del llibre que sostens a les mans, que capta la teua intensa mirada, amb el cap inclinat. Podria ser el fum que s’allibera de la teua cigarreta, però aquest es fon i ens confon. Preferixc ser paraules, metàfores, per entretindre, per a commoure.

Així que qualsevol altre pot retractar la imatge de la teua persona, seguda a una butaca, escoltant al casset la veu d’alguna altra, amb les cames encreuades, els dits crispats entorn una botella encara plena i amb la mirada serena, posada a les paraules impreses a unes pàgines beix d’un llibre ja gastat, unes paraules sense sentit, que arriben a la teua ment amb delit, paraules escrites amb foia per una noia amb paranoia.

Vestiràs el blanc?

-No tens per què fer-ho. – li deia mentre li passava la cremallera del vestit de núvia. Ella rigué.

-Júlia, no m’hi obliga ningú a casar-me, si no ho volgués no ho faria. – Lliris somreia àmpliament amb els ulls brillants de joia.

El vestit li quedava com anell al dit, blanc sense tirants, amb una caiguda vaporosa, facilitada i agraciada per la lleugeresa del teixit, amb transparències que permetien endevinar les formes de les seues fines cames. Els cabells li queien per ambdós costats, amb gràcia, algunes trenes saludaven divertidament entre els rinxols de perruqueria, adornats amb flors petitones de colors blau, verd i blanc. Pel coll li queia un colgant amb forma de llàgrima que moria entre els petits pits, modestament realçats, el color verd del cristall li realçava la tonalitat, del mateix color, dels seus ulls. Estava preciosa.

-De debò te l’estimes?- Lliris no veia els ulls carregats d’angoixa de la seua amiga.

-Però com no me’l vaig a estimar? Júlia, que et passa? A què venen aquestes preguntes? –contestava ella rient-se- Crec que el fet que vaja a casar-me amb ell ho respon bastant clarament, no?

-Bé, que et casis no significa que te l’estimes, aquesta resposta és una tonteria.

-Júlia, no m’estan obligant a punta de pistola a casar-me, portem un any i mig planejant l’event, saps perfectament que m’estime amb bogeria en Ben, i crec que em coneixes el suficient per a saber que no em casaria sense amor. A més, es pot saber per què em dius aquestes coses a només tres hores de la cerimònia?

-Perquè després no hi haurà marxa arrere.

-Saps que existeix el divorci? Però no vull pensar en això ara, vaig a casar-me! Pensar-ho seria acceptar que m’he enganyat i que va a sortir malament.

-No em referia a aquest tipus de “marxa arrere”.

-Com?

-T’estime.- li digué mentre li dirigia una mirada carregada d’intensitat a través de l’espill del davant.- Sempre ho he fet. Pensava que estaríem juntes per sempre però açò canvia totes les coses. Supose que no m’ho he acabat de creure fins a aquest moment, que la meua petita Iri se’n va amb un home. –s’havia quedat de pedra, Júlia notava com la musculatura de la Lliris s’havia ficat rígida a través de la mà que tenia encara a la seua espatlla. La mirava amb els ulls sorpresos i la boca entreoberta, pareixia un espècimen al qual acaben d’hipnotitzar o alguna cosa de semblant. –No et casis.

Júlia agafà per la cintura la seua amiga i la girà fins que quedaren cara a cara, li retirà un fleix de cabell per darrere l’orella, l’agafà i atragué la seua cara cap a sí. Els seus llavis s’ajuntaren amb delicadesa, més tard, la pressió de la seua mà s’intensificà apegant més el seu cos contra el d’ella. Lliris paregué despertar del somni, l’empentà i es desféu del seu contacte.

-Però es pot saber quina mosca t’ha picat? Júlia, sóc jo! Desperta! Què fas?! Em vaig a casar! Tu m’has ajudat a preparar la boda! Estàs sortint amb l’Eric. Què fas?!

-T’ho acabe de dir. No em creia el que estava passant. Allò de l’Eric era una tapadora, mai he pensat que fores homosexual però diuen que l’esperança és l’últim que es perd... no m’he pogut oblidar dels sentiments que sent per tu, al llarg de tots aquestos anys... t’ho jure que ho he intentat, de mil maneres! Per favor, creu-me quan et dic que no desitjava açò, no desitjava que fores tu, precisament tu! Jo... ho sent.

-Per què no m’ho has dit abans? – Lliris plorava. –Perquè m’has fet esperar tant!? – S’abalança cap a Júlia i l’empentà fins a la paret mentre li subjectava el cap per la nuca. Júlia es sorprengué d’aquella reacció i amb l’empenta s’entrebancà amb els peus i caigué arrossegant la Lliris al sol. Ella aprofità la caiguda per a arrapar-se al seu cos. Els seus llavis es separaren i Júlia intentà començar una frase, però els llavis desesperats de la Lliris li ho impediren, es buscaven amb urgència, movent-se amb coordinació, el cap els donava voltes a les dos i per a quan es separaren, no sabien quant de temps havia passat, però els rinxols perfectes de la Lliris s’havien desfet, el seu maquillatge, fet malbé i el seu trage, desencaixat.

-Estic boja per tu. Ho he estat des del primer moment que et vaig conèixer, però sempre has estat rodejada de xics i tenia la certesa que no t’agradava d’una manera romàntica. Sempre feies comentaris lascius cap als homes! Vaig aconseguir de convèncer-me que podia trobar a qualsevol altre, una persona que em fes feliç i a la que pogués voler, encara que fos només la meitat del que et vull a tu, i que mentre mantenira la teua amistat, estigueres amb mi, encara que fos com a amiga, em podria conformar, podria viure una vida feliç. Per què t’has esperat tant fins que s’han complicat tant les coses? – dels seus ulls no paraven de brollar llàgrimes grosses.

-Anul·la el casament.

Perdó i gràcies

Sola i devastada, m’ofegue a mi mateixa, allò superficial m’impregna, empresona i troba allà on vaig. La meua ment no està en pau i la meua ànima es mor de fam.

Asistixc a un lent funeral on és el meu interior qui va dins la tomba. I no hi haurà res per a cremar, no hi ha res que abulte, com si no hi fos, i per aquest motiu, no li hem de plorar.

Quina ironia, no? Allò que no significa res, en realitat és allò que més importància s’emporta sempre. El nostre cos. Què alberga de per si? Com és d’important individualment? No significa res per a mi. Sincerament, un llastre, una cadena que m’empresona i lliga amb la resta de la meua espècie, a la qual deteste. Una cadena lletja i fastigosa que contribueix a què la meua ànima s’enfonse, i ara, es mor de fam. Veig les hores passar, a l'igual que la gent, que les fulles que cauen dels arbres, que la sorra que alça l’aire, que les mosques que ara abunden... ho veig tot passar i ni em rossa, vull plorar i sí, estic trista, trista per la pobresa d’idees, d’iniciativa...

De què em serveix tindre totes les hores ocupades si en realitat estan buides?

La meua ànima i el meu cervell es moren de fam, ja res els motiva, van com zombis, que actuen maquinalment, com tota la resta, el que accelera la meua mort.

Vaig trobar una xicoteta font, una petita taula on es celebrava un banquet, però em pareix que tot s’ha acabat.

És reiteratiu, oi? Tot el que comença, acaba. Però és cert, i açò, pareix que ha acabat, i ha sigut culpa meua, perquè el meu tracte, il·lusionat per haver trobat allò desitjat, ha xocat amb uns interessos diferents als meus, unes expectatives que no havia vist, però que, les circumstàncies, han desvetllat sense que me n’adonara.

No vaig a dir que he obrat malament, perquè en cap moment he pensat a una cosa diferent de la que he fet, he sigut fidel al què desitjava i a les meues intencions, he sigut sincera i no he tractat de construir pensaments erronis, diferents de la realitat. Pot ser, al petit banquet del qual ens hem servit, les màscares inexistents t’han confós, però, a pesar de no penedir-me i no haver-ho buscat, sé que és culpa meua i que, per aquest motiu, hem de tancar la paradeta.

I si no de forma extrema, ara, aquestes hores plenes, tornaran a estar buides, torne a morir-me de fam, però a més, em dol haver-te perdut. Et demane disculpes i et done les gràcies, pel mal ocasionat i pel que ha durat. No vull continuar omplint hores que seran buides, no vull, perquè no vull corrompre-ho, no vull que canvie.

Pareix que al final, també m’has abandonat i que, ara, anem a somriure, mentre, en realitat, m’abelleix plorar.

Pot ser les llàgrimes em facen ser riu, em permeten desintegrar-me, encara que ja no hi ha res a desintegrar, perquè ja res queda i res, queda ja.

La foia et senta bé

Ella porta un vestit llarg, roig carregat, fosc sang, lluent, apegat al cos, que li marca les escasses corbes de la seua diminuta persona, però no és al físic al que et fixes, és l'aura, un no sé què, que hipnotitza, que atrau, que fa embogir, la follia és un trage que et senta bé, i ella el sap portar.

S'arrima a tu i et trau a ballar. Junts, doneu voltes i més voltes, sense parar, i agafeu velocitat. Jo, que us mire, ja no sé qui és qui, s'ha format un cercle malaltís, pareix que no sàpigues eixir, que t'hages perdut al camí, o a un laberint roig sang, diem-ne laberint, diem-ne pou, diem-ne psiquiàtric.

La demència t'ha vençut, i es que a carisma no li guanya ningú, i no et culpe, jo vaig caure ja fa anys, per això et puc veure des de la meua sala, assentada a una butaca, completament sedada, però el cap no para. Podran dormir-me el cos si volen i poden, podran dir-me totes les barbaritats i coherències que vulguen, però la meua sang continua ballant, i és una malaltia que m'agrada, em destrossa i em consumeix.

La meua mirada es fixa, com una fletxa que ha encertat diana, als teus ulls, i ho puc vore, continuen ballant, a aquell saló de tons obscurs encara que perfectament il·luminat, amb la noia del somriure torçat, que té un no sé què additiu a l'aura, continues agafant velocitat sense deixar de girar. Pot ser per això estàs marejat i t'has hagut de assentar, per aquest motiu, ta mare, preocupada perquè se te n'ha anat de les mans, t'ha portat a aquest lloc infernal toca ovaris, collons en el teu cas, però tu no t'enutges que ho fan pel teu bé, volen fer-te oblidar, esborrar, aniquilar, eradicar de la teua ment  el lloc on els teus ulls em diuen que encara estàs.

Recline el cap a la butaca, tanque els ulls, respire, destense el cor i pense "vull saber què li ha dit ella, té un repertori tan ampli i variat, tan divers, tan màgic i especial... què li haurà dit?"

Pots apostar, noi dels ulls perduts, dels llavis morts, del cos espantat, que et faré parlar, pot ser per sentir-me més a prop d'ella o pot ser per a ajudar-nos a llevar-nos la del cap, qui sap? El temps ho dirà.

El vals de les fulles

La Miranda seia a l'ala dreta de la cafeteria que es trobava a tres carrers del seu pis, relaxada. Com cada matí, de dilluns a divendres, s'alçava amb temps per a poder gaudir del cafè matiner d'aquell lloc. La serenitat l'acompanyava.
La seua taula quedava situada, tot just, al costat de la cristallera amb vistes als ametlers del passeig, i mentre es prenia el cafè, glop a glop, la Miranda reflexionava, a gust, sobre la seua vida. Ho tenia tot, pensava mentre es delectava observant la caiguda d'una fulla que pareixia ballar a l'aire, es trobava a la flor de la vida, 24 anys, amb un físic d'escàndol que l'havia catapultat a la fama com a model i, ara també, com a actriu, el seu sou era més que envejable, el qual li permetia una independència i llibertat plena, la seua parella despertava els cels de moltíssimes noies, i l'estimava amb bogeria.
La fulla es mantenia sospesa a l'aire gracies al vent, company de vals, que l'empentava i jugava amb ella fent-li donar voltes amb una gracia celestial.
I què dir de la seua persona, carismàtica, decidida, forta, independent, amb personalitat i caràcter, li encantava com era i, la colla de seguidors que tenia demostrava que, als demés, també.
La fulla anava a dreta, a esquerra, amunt i girava, què bella dansa, tan gràcil i elegant, tan sofisticada. Encreua les cames, unes llargues i fines cames, mentre es banya delicadament els llavis amb la llengua i deixa anar un petit petó a l'aire. El cambrer passa enfeinat, carregat i extenuat. Es retira els cabells del muscle amb un gir de canell i observa cóm es despenja una altra fulla, és tan bell... El mòbil vibra sobre la taula, el deixa fer, fa un altre glop al cafè, el cambrer torna a passar, ara amb les mans buides, algú el crida.
La primera fulla s'arrima al sol i pareix estirar-se cap al cel uns escassos segons, com si badallés, no vol tocar llit, però ho fa, mentre, la segona fulla comença la dansa.
Fa un altre glop de cafè, contenta, es repenja a la cadira i acluca els ulls, torna a passar el cambrer, ara carregat. El noi, fascinat per la bellesa de la Miranda, s'entrebanca amb els peus, mentre es girava cap a ella, i el ganivet que duia li talla la galta esquerra. Del bot, la Miranda vesa sobre sí el cafè, calent, quedant-li la pell de la panxa i les cuixes tota irritada, s'arma un guirigall.
La Miranda, amb els ulls oberts desmesuradament i amb un rictus de dolor, comença a cridar, fent moviments exagerats amb les mans mentre es tapa el reguer de sang que li brolla per la galta, el cambrer en estat de shock, i s'activa la càmera ràpida.
L'escena finalitza amb una promesa de demanda al cambrer, una queixa front al seu cap, una gran i lletja ferida a la cara que, més tard sabrà, li deixarà cicatriu, i una taca estesa per l'abdomen i les cuixes, que quedaria en forma de cremada. El mòbil, guardant un missatge de la seua millor amiga dient-li que la parella l'enganya, i una gravació de veu esperant al contestador del pis, on se li fa saber que la policia vol contactar amb ella, l'informaran de l'accident de tràfic on han mort els seus pares. L'agència de models, al mes, li diria que no la volien més a l'equip, que havia perdut l'encant i, de part de les companyes, li recomanaven un psiquiatra, per a tractar-se la depressió per la defunció dels seus progenitors. El cap de rodatge es voria obligat a incomplir el contracte i fer-la fora de la sèrie, la substituiria per una altra que no fos alcohòlica i que arribés a la feina neta, puntual i sòbria. La falta d'ingressos i el seu elevat cost de vida li impediria, als huit mesos, pagar el lloguer del pis de luxe al que habita, obligant-la a vendre joies i pertinences per un valor molt més baix del seu cost real, i que no impediria que acabés al carrer.
I així, s'adonaria, seguda a la cera del passeig, amb una sabata de tacó reballada, les calces esgarrades, la falda entubada mig pujada, els llavis mal pintats, el rímel corregut i els cabells desfets, que les fulles ja havien deixat de ballar aquell elegant vals, que el vent s'havia cansat ja d'elles i ara romanien al sol, víctimes de la gravetat i la tardor, quetes, trencades i al muntó, com qualsevol cosa, que ningú es digna a mirar.

La Metàfora

La Metàfora és una nena mentidera i escorredissa, que s'amaga, que llisca, però que quan apareix per la porta de ta casa és un goig, és un plaer escoltar-la parlar i sembla que sempre tinga la veritat a la mà.
Pobra metàfora, sempre ha sigut una incompresa, i com ningú no la conegut realment, doncs s'estén mala fama sobre ella i tots la volen eludir.
Mireu com plora Metàfora, mireu! I què valenta és, doncs no plora per ella, plora per vosaltres, pobres ignorants, que no la sabeu desxifrar i, per això, li atorgueu la veracitat.
Ella es queda satisfeta quan parla, no amaga res, diu tot el que ha de dir, però les paraules tenen una bellesa tan aclaparadora, tan colpidora, a la seua boca que, la gent, amb el seu amor cap a les aparences  i la superficialitat, es perd, no l'entén, la taxen de mentidera, i ella torna a plorar. Sols té una amiga, la seua germana major Al·legoria, que la tranquil·litza i li ensenya retòrica, doncs "una nena ha de ser culta i s'ha de formar", li diu, a més, l'encoratja dient-li que no perda l'esperança, en una de les cases a les que normalment es presenta, a un d'aquells portals on la reben, algun dia, trobarà una o diverses persones que la desxifraran i la sabran mirar, de forma pura, sense més, sense cap tipus de colador, i eixos seran els seus amics, pels que no caldrà plorar i mereixerà lluitar.

T'ho propose

Vaig a proposar-te una cosa, no sé si t’agradarà, però es que a hores d’ara no ho puc parar de pensar. Ens hem podríem anar ben lluny, les dues juntes, sense que ens importe ningú més, començar un nou estil de vida, et propose un cercle viciós de riures, animalades, bestieses, desordre, una porqueria tot, d’aquestes que a tu t’agraden, et propose poder ballar “la Macarena” nues pel saló, cridar des del balcó i tirar gots d’aigua, com fem tu i jo. I sí, sé el que en diu ta mare de tot açò, i et dic que no m’importa, i que a tu no et deu importar, perquè ens n’anem a ballar, ens n’anem a somiar. Sí, sé el que ella et dirà, tot el que intentarà i farà, però t’ho ajudaré a afrontar, perquè sincerament, no ho podria suportar, ni ho podria ni ho voldria suportar, ets l’única persona de la que no em vull separar.

Així que ens n’anem a córrer, per pinades seques, amb la càmera a l’esquena i blocs de dibuix baix el braç, i al arribar a un clar, d’aquestos lletjos, dels que ningú mira mai, comences a fer-me fotos, i jo et comence a dibuixar. I ara ja podem fer-la petar, i el temps passa, l’espai s’esborra i tot torna a començar, redescobrint una nova realitat, que, a qui li importa? I a qui li importarà? Em mires maliciosament, amb el teu somriure endimoniat als llavis, s’ incorporem de sobte i ens posem a cridar i a dir tot allò que no volem que ningú puga escoltar, fins que no podem més, quedant panteixant, i ara sóc jo la que et mira maliciosament, amb un somriure endimoniat, perquè sé que vas a acceptar, perquè tot açò no pot acabar.

Com ja està bé de tanta xerrameca, entrem a ta casa i comença el pla. Li ho dius tot a ta mare i, com és natural, no et vol deixar anar, perquè sap que no tornaràs, fins a tal punt l’has detestat, però es que jo estic igual, i tu ho saps. Insisteixes i insisteixc, i et poses a plorar, amolles tot allò que sempre has pensat i els meus ulls s’obrin de bat a bat. La seua mà li tapa la boca mentre les llàgrimes li llisquen galtes avall, i s’intenta arrimar, la teua mà, disparada, li aparta el braç, ja has explotat, has explotat i ara no pots parar, el torrent de paraules t’ofega la gola i tinc por per que et pugues desmaiar, i es que el cor se m’ha accelerat, perquè quasi que no ho puc afrontar. Ta mare et deixa, finalment ta autoritzat, sortim d’aquella gàbia per a pardals i comences a volar, et gires i em mires, alguna cosa ha canviat, somriem les dues, sense poder-se controlar, i s’abracem sense final, perquè ja està, ens ho acaben de regalar, del cel ha caigut una làmina de cartolina, per a plasmar el que ens ve per davant.

I ara, relaxades, decidim anar a passetjar, el carrer és ampli i il·luminat i la gent passa pel nostre costat sense reparar al teu somriure extasiat, als teus ulls brillants, als colors rojos de la teua cara, et deixes anar pel teu característic nerviosisme i la teua forma de ser destabacada, fent voltes i gesticulant apassionadament, els meus ulls s’hi fixen, ja no hi ha ninguna paret, ni tan sols de paper, entre nosaltres, ens movem dins d’una mateixa dinàmica, el trencaclosques s’acaba de completar per a poder començar. Es a aquest moment quan ell passa per ací, ens mira i s’atura, la seua presència està camuflada per la camada de figures que ens envolten. Tranquil·lament, eleva els braços i emmarca els nostres cossos entre els seus dits mentre tanca un ull. Nosaltres, contentes, ens girem de sobte, deixant-li entre les mans la imatge, la petita imatge, d’una estrella naixent que encara no es veu, però que, per la cara de sorpresa que fa, pareix que ha vist. I es que, per a què més? Pensa mentre apareguem a les seues mans, si podem voler el que no es veu?