Perdó i gràcies

Sola i devastada, m’ofegue a mi mateixa, allò superficial m’impregna, empresona i troba allà on vaig. La meua ment no està en pau i la meua ànima es mor de fam.

Asistixc a un lent funeral on és el meu interior qui va dins la tomba. I no hi haurà res per a cremar, no hi ha res que abulte, com si no hi fos, i per aquest motiu, no li hem de plorar.

Quina ironia, no? Allò que no significa res, en realitat és allò que més importància s’emporta sempre. El nostre cos. Què alberga de per si? Com és d’important individualment? No significa res per a mi. Sincerament, un llastre, una cadena que m’empresona i lliga amb la resta de la meua espècie, a la qual deteste. Una cadena lletja i fastigosa que contribueix a què la meua ànima s’enfonse, i ara, es mor de fam. Veig les hores passar, a l'igual que la gent, que les fulles que cauen dels arbres, que la sorra que alça l’aire, que les mosques que ara abunden... ho veig tot passar i ni em rossa, vull plorar i sí, estic trista, trista per la pobresa d’idees, d’iniciativa...

De què em serveix tindre totes les hores ocupades si en realitat estan buides?

La meua ànima i el meu cervell es moren de fam, ja res els motiva, van com zombis, que actuen maquinalment, com tota la resta, el que accelera la meua mort.

Vaig trobar una xicoteta font, una petita taula on es celebrava un banquet, però em pareix que tot s’ha acabat.

És reiteratiu, oi? Tot el que comença, acaba. Però és cert, i açò, pareix que ha acabat, i ha sigut culpa meua, perquè el meu tracte, il·lusionat per haver trobat allò desitjat, ha xocat amb uns interessos diferents als meus, unes expectatives que no havia vist, però que, les circumstàncies, han desvetllat sense que me n’adonara.

No vaig a dir que he obrat malament, perquè en cap moment he pensat a una cosa diferent de la que he fet, he sigut fidel al què desitjava i a les meues intencions, he sigut sincera i no he tractat de construir pensaments erronis, diferents de la realitat. Pot ser, al petit banquet del qual ens hem servit, les màscares inexistents t’han confós, però, a pesar de no penedir-me i no haver-ho buscat, sé que és culpa meua i que, per aquest motiu, hem de tancar la paradeta.

I si no de forma extrema, ara, aquestes hores plenes, tornaran a estar buides, torne a morir-me de fam, però a més, em dol haver-te perdut. Et demane disculpes i et done les gràcies, pel mal ocasionat i pel que ha durat. No vull continuar omplint hores que seran buides, no vull, perquè no vull corrompre-ho, no vull que canvie.

Pareix que al final, també m’has abandonat i que, ara, anem a somriure, mentre, en realitat, m’abelleix plorar.

Pot ser les llàgrimes em facen ser riu, em permeten desintegrar-me, encara que ja no hi ha res a desintegrar, perquè ja res queda i res, queda ja.